Quim Masferrer: "¡Déu nos en guard a 'El foraster' de riure'ns de ningú!"

Fa 14 anys que treballa al Teatre de Guerrilla fent un humor que desprèn una deliciosa aroma rural, encara que els seus espectacles i treballs a la tele toquen temes del tot univerals. Ara, a més de seguir amb els bolos de 'Temps' (dissabte,16, a Canovelles) i 'El xarlatan', rebusca amb 'El foraster' (TV-3) petites grans històries en poblets catalans. Ningú millor que Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, la Selva ,1971) per fer de guia, amb gràcia i sensibilitat, per aquest paisatge humà tan increïble.

–No es pot queixar, a Catalunya 'El foraster' li està guanyant la batalla a Chicote i el seu 'Top chef'.

–Estem contents per la resposta i les audiències. Hi ha a qui li agrada i a qui no, però hem rebut molts imputs positius.

–I això que el primer programa va rebre crítiques. Se’ls acusava de frivolitzar amb la mosca negra.

–Amb això vam pretendre dir: a Benifallet hi ha un problema que viuen els seus veïns i que jo he patit en la meva pròpia pell. I no m’he posat crema Natural Honey perquè era a la tele. No obstant, aquest no és un programa de denúncia, sinó d’entreteniment, i el seu objectiu és que la gent rigui, rebi emocions i conegui territori. 

–Encara que a través de l’humor també es pot fer denúncia.

–El poder del comediant és una arma infal·lible. Contra el poder, contra la crisi econòmica... El bufó era l’únic que es podia riure del rei.

–Es va comentar si el Manolo era un personatge massa groller.

–Intentem plasmar l’autenticitat. El Manolo, de Benifallet, és un tio simpatiquíssim, que a les nou del matí em va explicar que li agraden els pits de les senyores i que veu pel·lícules porno amb la seva dona. Potser és groller, però també autèntic. ¿Què hi ha de dolent que li agradin els pits? A mi també.

–¿I què va passar quan es va veure, al teatre, a la gran pantalla?

–L’alcalde em va dir que l’endemà ja es deixava fer fotos i que circulava en quad tocant la botzina per Benifallet com quan el Barça guanya la Champions. Jo sé qui és el Manolo del meu poble. Encara que no té tanta gràcia, perquè a la Catalunya interior ens costa més.

–¿Qui no vol sortir, no surt?

–Són poquets, però estan en el seu dret. El més trist és els que per qüestió de continguts, d’edició o de temps no podran sortir.

–Fa un monòleg sobre ells i riu amb ells, però no d’ells...

–En el moment del monòleg riuen i aplaudeixen al veure el que ells m’han explicat i l’exageració que jo en faig. Es produeix una catarsi col·lectiva molt xula. Però ¡Déu nos en guard de riure’ns de ningú!

–També ens brinda imatges tan belles com la dels avis que cada tarda ballen a casa seva al so de 'Para que no me olvides'.

–Això és un regal que no et trobes a cada poble.

–Hi ha qui hi veu similituds amb 'El convidat'. La música, la veu en off...

–Al triar el nom del programa ja vam veure que es podrien crear paral·lelismes: 'El convidat' i 'El foraster'. Però, encara que tots dos toquen fibra humana, són propostes diferents. En el meu cas, és un col·lectiu, gent del carrer. En 'El convidat', d’Albert Om, a qui admiro, es tracta d’humanitat, molt ben tocada, en gent popular o personalitats.

–I, sent de poble, ¿també és per a ells un foraster?

–Sí. Hi havia un senyor que feia 50 anys que vivia en un poble i encara era el foraster. Fins i tot ho és un repartidor de gelats. No és un dels els nostres; és un intrús. El meu pare encara diu: «Aquest cotxe, ¿de qui és? ¿Què hi deu venir a fer?». No és desconfiança, pot ser que li diguin a l'estrany: «¿El puc ajudar?».

–¿És el que li ha passat a vostè?

–Sí. Però jo he notat que la gent sap que sóc de poble, que els resulto pròxim. Quan arribo, abordo algú i em diu: "Has de parlar amb aquell". S'estableix com un circuit. Tu arribes sense guió, sense res produït, i aquesta gent et facilita aquest viatge per dins del poble. Això et fa sentir molt a gust.

–Es veu que està disfrutant.

–Per a mi aquest programa és un xollo, perquè té el que m'agrada: la tele, el teatre i els poblets.

–¿L'absorbeix molt la seva professió?

–Molt. Em costa desconnectar. A vegades tinc ganes de fer vacances de mi mateix.

–Treballa amb material delicat, l'humà. ¿Com l'utilitza?

–Amb molt tacte i alabant la seva autenticitat. Quan algú t’explica una cosa de forma autèntica, el que t’importa és la manera com ho fa, la passió que hi posa. Ells són els guionistes. I és aquí on apareixen les emocions i una cosa que tots tenim: sentit de l’humor.

–¿Se sent foraster a Espanya?

–Espanya m’entusiasma i m’encanta anar de gira, perquè té la mateixa diversitat i pluralitat que Catalunya. Una riquesa absoluta.

–¿El seu poble no tindrà 'foraster'?

Notícies relacionades

El programa que va canviar la TV

Les notes de ‘La familia’

–L’alcalde va dir que hi havia d’anar, però jo aquí no seria un foraster. És complicat. Tot i que potser hi ha fórmules. 

(Extracte de l'entrevista publicada el 16 de novembre al suplement 'Teletodo' d'EL PERIÓDICO)