Despullada visió de la passió amorosa

La versió teatral d'Una relación pornográfica, que va triomfar en el cine amb el film protagonitzat per Sergi López i Natalhie Baye, s'ha instal·lat al Teatre Apolo. El muntatge de Manuel González Gil, adaptat per José Ramón Fernández, ha recuperat el títol cinematogràfic original, rebutjant el d'Una relación privada amb què es va presentar a les sales espanyoles en un intent d'evitar confusions amb un film porno.

Res a objectar a una decisió que s'ajusta a la idea de narrar una història sobre l'amor i el record d'aquella experiència amorosa i en què la part pornogràfica no és res més que l'exposició nua dels sentiments dels protagonistes quan aquests confessen a un entrevistador –veu en off– l'empremta que els han deixat unes trobades que comencen amb una intenció purament sexual i acaben derivant en la implicació sentimental.

És clar que els equívocs que puguin sorgir amb el títol no els aniran malament als productors de l'espectacle en la seva idea de captar el públic menys habitual de les sales teatrals. I més quan la cita els permet exhibir Pastora Vega, exdona d'Imanol Arias, i Juan Ribó, protagonistes en la vida real d'un idil·li que ha ocupat espais a les revistes del cor i programes de TV.

Però tot aquest morbo sempre s'acaba diluint quan comença el joc teatral. En aquella hora de la veritat l'única cosa que compta és si els que són a l'escenari donen la talla i si el muntatge respon a les expectatives. I aquí hi ha de tot.

Notícies relacionades

Glòries eternes

Una ‘carxofada’ a Àngel Llàcer

FREDA POSADA EN ESCENA / Començaré per dir que l'estructura de la posada en escena resulta en alguns passatges massa freda. Quan es repeteixen diverses vegades els diferents escenaris –el del cafè de la primeres cites, el dels racons des d'on cadascú narra la seva experiència, el de les entrades i sortides de l'hotel...– l'assumpte es fa reiteratiu. Només s'encenen els llums de la calidesa en les ben compostes i elegants imatges del dormitori de l'hotel.

Pastora Vega desplega una atractiva elegància però es mostra massa continguda i una mica distant. No li aniria malament una mica més de desinhibició allunyant-se del to monòton dels seus recitatius. Juan Ribó llueix la seva bona dicció, però també resulta presoner de l'estructura creada i d'alguns tics corregibles. El relat és molt previsible, però li falta la temperatura passional que es palpa a la pel·lícula.