‘Like’, després existeixo

Però jo, sincerament, crec que el problema comença molt abans de l’scroll. El veritable forat negre està en la comunicació. O, més ben dit, en la seva absència. En la bretxa abismal entre pares i fills. En aquest silenci incòmode que ocupa els passadissos de moltes cases. Hem delegat l’educació emocional a TikTok, l’autoestima a Instagram i la brúixola ètica a YouTube. I mentrestant, des del sofà, mirem cap a una altra banda. Confiem a cegues en els nostres fills sense fer les preguntes incòmodes, sense acompanyar, sense mirar de veritat.

Adolescencia ho mostra amb una cruesa que fa mal: pares que no veuen, que no volen veure, o que no saben què fer amb el que veuen. Pares que confien més en la versió del seu fill de 13 anys que en el que mostra la imatge d’una càmera de seguretat. Pares que s’aferren a la idea que el seu fill no pot ser el que fa bullying, no pot ser el que odia, no pot ser el que menteix. Que el dolent sempre és l’altre. Pares que l’apunten a futbol perquè és el que toca, tot i que el nen només vulgui dibuixar. I que giren el cap, quan l’humilien per fer-ho malament.

Notícies relacionades

Els sindicats convoquen una setmana de vagues al març i Educació s’obre a millorar l’oferta salarial

La Generalitat ofereix 1.500 euros més a l’any als professors

I mentrestant, els nanos creixen sols, desorientats, buscant referents a la desesperada. I a cop d’algoritme se senten interpel·lats per perfils misògins, manipuladors, disfressats de veritat absoluta. I ells, sense eines, sense filtres, sense pensament crític, els segueixen i els idolatren, absorbint els seus missatges com dogmes.

I el que és més aterridor no és que un adolescent es cregui una mentida. És que pugui arribar a matar i matar-se –literalment– per un like.