La dona sense pèls a la llengua

Feia dies que intentàvem concertar una entrevista i Anna Balletbò em va citar a conversar per telèfon diumenge passat al matí. La seva agenda sempre plena, amb desplaçaments a Madrid inclosos, dificultava trobar un moment entre setmana, però "la Balletbò" –com sempre l’hem anomenat els periodistes– estava molt interessada a mantenir aquesta conversa, que anava a versar sobre la dona en el franquisme, per la cobertura especial que aquest diari està fent ja des de fa setmanes amb motiu del 50è aniversari de la mort de Franco. En aquestes pàgines dedicades a la lluita de la dona no podia faltar el seu testimoni.

Em va demanar que la truqués a les deu del matí, puntual, perquè temia que la conversa s’allargués i volia dinar en família. Tenia al costat d’ella diversos llibres dels quals volia parlar, algun d’escrit per ella, i Dona i societat a la Catalunya actual, de Maria Aurèlia Capmany. Vam estar una hora i mitja conversant. No va ser pròpiament una entrevista, un gènere que se li resistia, malgrat que l’havia de conèixer perquè va estudiar Periodisme. Perquè a ella li agradava parlar i parlar, perdre’s en els detalls que enriqueixen les històries, esquitxar les vivències d’anècdotes personals, que no faltaven en la seva intensa trajectòria com a periodista, política, empresària i en el seu caràcter de dona desacomplexada, franca, descarada i directa.

Balletbò es va mostrar enèrgica, vital, apassionada. Sent inseparables de la seva experiència personal la situació de la dona en el franquisme i la lluita de les dones, es va esplaiar. Va explicar com des de la direcció de premsa del Col·legi d’Advocats de Barcelona es va atipar d’escriure comunicats contra la pena de mort. I va relatar com una vegada es va dirigir a la Sección Femenina per entrevistar algú de la direcció i, quan va ser reconeguda, la van fer fora de males maneres: "Vostè és la nostra enemiga, es diu Anna Balletbò".

Em va llegir algunes de les proclames de Pilar Primo de Rivera i d’Onésimo Redondo sobre la dona que recollien alguns dels llibres que tenia a mà. El seu entusiasme es desbordava quan parlava de l’organització de les Jornades Catalanes de la Dona que es van celebrar al paranimf de la Universitat de Barcelona el maig del 1976 i va recordar que l’escriptora Maria Aurèlia Capmany va arribar a demanar diners a Jordi Pujol, llavors president de Banca Catalana, per finançar-les. "Però que siguin en català", recorda que li va dir.

Corresponsal ‘secreta’

Notícies relacionades

El bloc progressista del CGPJ acusa la presidenta de trencar el consens

Era energia pura

Va nedar a contracorrent en un temps que no era gens fàcil. Es va emancipar en el 66, amb 23 anys, per anar-se’n a viure amb unes amigues quan les dones només se n’anaven de casa per casar-se, i va ser la corresponsal secreta de la BBC sota el pseudònim de Lluís Sants. "Tothom ho sabia", va recordar rient. Va tornar a riure al rememorar quan va anar a RNE a demanar feina i el cap d’informatius, Alfonso Banda –"un feixista però bona persona"–, li va dir que esperava veure un home, i li va contestar: "Soc dona, però no m’espanten els morts i quan tinc la regla no em fa mal i no falto a la feina". L’home es va enrojolar.

Així era "la Balletbò". Sense pèls a la llengua. Ens vam acomiadar després d’una hora i mitja xerrant. "Gràcies per la teva paciència", em va dir.