Era energia pura

Escric això des de la tristesa que em produeix haver conegut fa escassos moments que ens acaba de deixar Anna Balletbò.

La meva relació amb ella ha tingut episodis diversos que també es corresponen amb les nostres respectives trajectòries vitals. La vaig conèixer als inicis de la dècada dels vuitanta, quan ella estava treballant en temes relacionats amb la comunicació i érem veïns d’oficina, cosa que em permetia ser en un lloc privilegiat per aprendre d’ella. Aprendre’n diverses coses. En primer lloc, la seva incapacitat per comprendre una paraula concreta. Aquesta paraula era "no". Mai va acceptar un no per resposta i un podia arribar a pensar que era per inflexibilitat o prepotència, però res més lluny de la realitat, perquè ella sempre treballava per aconseguir un "sí". Un "sí", per exemple, per a una cosa que en els primers vuitanta encara no estava tan generalitzada i acceptada: per aconseguir que les dones tinguessin les mateixes oportunitats que els homes, per ajudar aquelles dones que volien interrompre l’embaràs, quan a Espanya encara no s’havien aprovat les lleis que ara ho permeten.

I, en general, sempre tenia un "sí" gegant per a tot allò que significava fer d’aquest món un lloc més habitable i més just; segurament per això va crear i va impulsar la Fundació Internacional Olof Palme, a través de la qual va impulsar múltiples accions de solidaritat i cooperació internacional arreu del món.

Notícies relacionades

El bloc progressista del CGPJ acusa la presidenta de trencar el consens

La dona sense pèls a la llengua

Així que l’Anna va ser la suma de tot això. La diputada jove, embarassada, que va sortir del Congrés pres pels colpistes i que va facilitar informació valuosa del que hi passava a l’interior en aquelles hores tan dramàtiques. La comunicadora incisiva que mai va deixar de preguntar-se ni preguntar moltes coses a tothom, a amics i també a adversaris, dels quals va aconseguir tenir el màxim respecte, admiració i, en molts casos, amistat. L’Anna, que quan, any rere any, se celebraven les Jornades d’Economia de S’Agaró, organitzades per ella, estava pendent de totes les taules de debat, de totes les persones que hi intervenien, de tota l’organització de l’esdeveniment, fins i tot de què se servia i com a l’hora dels àpats. Quan l’Anna apareixia sabies amb certesa que tot estava bé perquè ella feia que fos així, fins a l’últim detall.

Tota aquesta actitud vital no només tenia a veure amb una necessitat de fer, només de fer. Era per a alguna cosa. Hi havia propòsit, sempre hi havia propòsit. La suma de tot el que feia constituïa un tot. Un tot que tenia a veure amb unes profundes conviccions que s’expressaven a través de l’acció. Sí, de l’acció. Amb reflexió, amb objectius, amb plantejaments també teòrics que dibuixaven un món i una societat d’una determinada manera, però no des de la posició còmoda de l’analista o de l’intel·lectual que, còmodament, assegut en una tribuna, analitza i pontifica. No. Ella sabia que calia implicar, actuar, buscar recursos i canviar les coses des de l’acció directa, aquí o on fos que calgués. I així, amb aquesta força desbordant, va ser com va canviar moltes coses, però, sobretot, ens va canviar als que vam tenir el privilegi de conèixer-la per intentar fer-ho cada dia millor, gràcies al seu exemple.