Manual per detectar el ‘greenwashing’

Que les etiquetes abans esmentades no siguin certes és una pràctica ben coneguda des de fa anys en el món del greenwashing, «o rentat verd», una tècnica que té com a finalitat vendre un producte, una acció o una empresa fent veure que és sostenible o que no produeix un gran impacte mediambiental quan no és cert. És un concepte que pot semblar molt actual, però ja a la dècada de 1990 s’organitzaven tertúlies i taules rodones que utilitzaven el concepte per denunciar la falta de coherència entre l’activitat econòmica de les empreses i la seva suposada responsabilitat ambiental.

Més de la meitat són falses

Segons un informe de la CE, més de la meitat de les afirmacions ambientals en productes de la UE resulten ser vagues, enganyoses o infundades. Altres organitzacions s’endinsen en com el ‘greenwashing’ afecta la indústria tèxtil, les etiquetes ecològiques i els informes de sostenibilitat de les empreses. No en va, el secretari general de l’ONU, António Guterres, va remarcar recentment en un comunicat la necessitat que «totes les empreses, inversionistes, ciutats, estats i regions facin el que diuen sobre les seves promeses d’emissions de zero net. No podem permetre’ns [...] qualsevol forma de ‘greenwashing’». 

Una de les estratègies per detectar-lo és preguntar-se sempre: «Això que m’estàs explicant, ¿què suposa respecte a la teva activitat total?», indica a Verificat l’ambientòleg valencià Andreu Escrivà, que acaba de publicar un assaig, Contra la sostenibilitat (Sembra Llibres, 2023), en el qual critica, precisament, aquesta pràctica tan estesa. 

El 2007, l’agència de màrqueting canadenca TerraChoice va enumerar en una publicació els sis «pecats» del ‘greenwashing’ (el 2009 va publicar un informe en el qual n’afegia un més), una llista que encara és una guia vàlida per enumerar les diferents maneres com les empreses realitzen el «rentat verd» de les marques. 

El primer, el de la compensació oculta, indica que un producte és sostenible destacant només un atribut positiu per al medi ambient, com quan una petrolera afirma que fabrica biocombustible i que produeix menys emissions que el petroli tradicional, però no indica el desastre mediambiental que genera. 

El segon, el de la falta de proves, significa que els reclams no solen estar avalats amb dades i és molt similar al tercer, el de la vaguetat, que implica utilitzar termes que poden sonar bé però que són tan imprecisos que no signifiquen res. El quart és el de la irrellevància, que apareix quan es fa una declaració ambiental que pot ser certa, però irrellevant (com quan anuncien «sense CFC», uns compostos prohibits des de fa dècades). 

El cinquè és de les falses etiquetes, és a dir, afegir certificacions falses als paquets perquè doni una sensació d’aval per part de tercers. El sisè és el del mal menor, aquells reclams ambientalment positius utilitzats per distreure els consumidors del gran perjudici ambiental d’un producte (per exemple, assegurar que un cigarret és ecològic perquè es degrada més fàcilment). 

Notícies relacionades

La cirurgia plàstica arrasa entre els aspirants MIR

L’Ana Julia va rebre a la presó regals dels funcionaris a canvi de sexe

Finalment, hi ha el reclam de la mentida, el més senzill d’entendre (i també el menys freqüent, segons TerraChoice): són les afirmacions ambientals directament falses. 

Com assenyalava l’economista i expert en seguretat alimentària Raj Patel al documental La mentira verde (2018), detectar ‘greenwashing’ no sempre és fàcil. «No és just demanar a tothom que sigui expert en nutrició, termodinàmica, canvi climàtic, lleis de transport, lleis laborals i ecologia perquè quan vegis el producte a la prestatgeria puguis entendre’l», explicava.