Andreu Escrivà, ambientòleg: «La sostenibilitat és avui una estratègia de màrqueting, un pur engany»

L’he teclejat a Google i m’han ofert des d’asfalt fins a roba sostenible, passant per armaris, ‘lofts’ i aerolínies amb aquesta qualitat. ¿Tot això és sostenible?

-Evidentment, no, però li posen aquesta etiqueta perquè creuen que així poden vendre’l millor. Al principi el concepte era interessant, però la paraula està cremada i ja no significa res. Ha deixat de ser una brúixola vàlida per guiar la transició ecològica que hem d’afrontar. Avui la sostenibilitat és una simple estratègia de màrqueting, un pur engany.

-En la seva segona accepció, el diccionari de la RAE defineix «sostenible» com «allò que pot durar molt de temps sense esgotar els recursos o fer malbé el medi ambient». ¿La RAE menteix?

-La RAE reflecteix la idea que s’ha estès sobre aquesta paraula, que vindria a ser com: «allò que causa menys mal al planeta del que podria causar-li». Home, això és com si em dedico a insultar la gent pel carrer i em donen un premi perquè almenys no els vaig partint la cara. No es tracta d’això, es tracta de salvar el planeta, i cap d’aquests productes ni usos ho aconsegueixen. Anuncien hotels sostenibles perquè renten les tovalloles amb detergent biodegradable, però s’instal·len en espais protegits, i certs bancs es publiciten com a sostenibles perquè reciclen el plàstic de les targetes mentre financen la indústria petrolera.

-¿Aquesta paraula ajuda a calmar les consciències?

Sí, però no perquè la gent sigui tonta i vulgui enganyar-se, sinó perquè ens han convençut que aquesta promesa és real. ¿Una jaqueta de cotó ecològic és sostenible si només la utilitzes una vegada i després la llences a les escombraries? És clar que no, però es ven amb aquesta etiqueta, i qui la compra se sent millor perquè creu que així ajuda a millorar el medi ambient. Aquesta paraula ha sigut pervertida per empreses que estan guanyant molts diners a costa de la bona voluntat de la gent. Mentrestant, eludim el veritable debat: que el nostre sistema de vida i el capitalisme en general són inherentment insostenibles.

Això és més difícil de canviar.

Ho sé, però no és impossible, i no tenim alternativa. Moltes de les accions i mercaderies que es promocionen com a sostenibles són positives perquè redueixen el seu impacte mediambiental, però amb això no n’hi ha prou per fer front al repte climàtic. Hem d’anar a l’arrel del problema i impugnar el sistema que hem creat sobre aquell immens munt d’energia barata que ens van deixar milions de bitxos i plantes podrits al subsol i que cada dia ens mostra amb més evidència els límits del planeta. Es tracta d’això, no de sentir-nos bé perquè al súper hem triat un bric reciclable.

Al seu llibre critica el concepte de l’economia circular. ¿Tan dolenta és?

És una altra mentida que ens han colat. D’entrada, l’aspiració que tots els materials que utilitzem tinguin un nou ús és físicament impossible. Més que circular, caldria parlar d’economia en espiral, perquè sempre necessitarem nous ‘imputs’ de matèries i d’energia. De fet, el 90% del que consumim és de primer ús, no prové del reciclatge. Però el més perillós d’aquest concepte és que ens fa creure que podem continuar consumint a aquest ritme. El CEO de la indústria nord-americana del plàstic dels anys 90 va ser sincer quan va afirmar: «Si convencem la gent que el reciclatge funciona, es despreocuparà pel plàstic». Avui, infinitat d’empreses s’han posat l’etiqueta verda perquè utilitzen cartró reciclat, però oculten que contaminen el doble per manipular-lo.

També es mostra crític amb el cotxe elèctric. ¿És un altre engany?

-No, sens dubte és un avenç sobre el cotxe de combustió quant a la qualitat de l’aire, però no suposa cap canvi per a la mobilitat. Al final, continuem apostant pel cotxe privat, que no és un model sostenible, i aquí sí que dic a consciència això de sostenible. Fem un exercici: imaginem que tots els cotxes que veiem al carrer són elèctrics. ¿En què han canviat les nostres vides? L’espai públic continua dedicat al cotxe quan el centre hauria de ser el vianant. Temo que el cotxe elèctric sigui un tap per posar en marxa el canvi de mobilitat que necessitem. Fa falta més transport públic de qualitat, no més cotxes elèctrics. En canvi, actualment els Rodalies de València i de Catalunya són un insult a la ciutadania. Si vull anar de València a Castelló, tardo menys i em surt més barat amb cotxe que amb tren. Això no ho hauríem de permetre.

Espanya vol apostar fort per les renovables, però vostè expressa dubtes.

El futur és renovable sí o sí. És més, hauria de ser ja el nostre present. Però la transició ecològica que necessitem va més enllà de l’energètica i inclou la biodiversitat, els espais naturals, les costes, la desforestació... Si només parlem d’energia, farem curt. Amb aquest ‘boom’ de les renovables ningú està proposant mesures per frenar la demanda d’energia, ni discutim sobre quanta llum supèrflua consumim, ni per què està tan mal repartida i uns poden malgastar litres de fuel en jets privats i il·luminació innecessària i d’altres no tenen ni per escalfar-se.

-Després sorgeix el debat d’on s’han d’instal·lar les fonts de renovables. Al medi rural es rebutgen els macroparcs eòlics i solars. ¿Què fem?

-El camp reclama, i amb raó, que la ciutat també ha de ser productora d’energies renovables, no només consumidora. Hi ha moltes teulades de naus industrials, edificis públics, cementiris i zones per ombrejar que podrien cobrir-se de plaques solars. No serà suficient i caldrà posar-les també al territori, però el camp no vol sentir que és l’endoll de la ciutat. No és admissible que un fons d’inversió de Luxemburg arribi a un poble i el forri de plaques sense tenir en compte les circumstàncies d’aquest lloc i sense que proporcioni cap benefici. El que fa més mal a la lluita contra l’emergència climàtica és que la gent percebi que la transició no és justa i que l’esforç no és compartit, perquè és el terreny abonat perquè calin els discursos d’ultradreta que qüestionen el canvi climàtic. Temo que ens dirigim a aquest escenari.

-Al final, el ciutadà que recicla els envasos, que compra productes ecològics i que estalvia per comprar-se un cotxe elèctric pensarà que està fent el ximple.

-Sé que parlar de tot això és incòmode, però no voldria desincentivar les accions individuals. Al contrari: animo la gent a reduir la seva empremta ambiental i a consumir menys energia, menys aigua, menys plàstics i reciclar. Tot això és necessari. Però les accions individuals no poden distreure’ns de les col·lectives. Necessitem ciutadania crítica que exigeixi transformacions profundes. El debat no és si utilitzo càpsules de cafè reciclables o no, sinó per què permetem que el cafè vingui en aquests envasos. Si ens cobren la bossa a la caixa del súper per reduir l’ús de plàstic, ¿com és possible que tot el que comprem vingui en envasos plastificats? Reciclem, per descomptat, però elevem la mirada i pensem sobre el model de vida que tenim.

Parla de reduir el consum, però diuen que això frena l’economia.

-La paraula «decreixement» defineix molt bé el que hem de fer, però genera rebuig en una part de la societat que pensa que és sinònim de recessió i ruïna, i no és així. És un error vincular el creixement al benestar i el decreixement a la crisi, perquè no tenen res a veure. Reduir l’ús d’energia i de materials és inapel·lable perquè el planeta no és infinit i no podem continuar consumint-los com fins ara. Però això no significa viure pitjor. ¿Realment ens fan feliços aquests nivells de malbaratament? Reduir el consum de materials i energia va aparellat a créixer en temps dedicat a l’oci, la salut, les cures i la cultura. Tot depèn del model de vida que vulguem.

¿Què li semblen els activistes que s’enganxen a parets de museus i institucions per alertar de l’emergència climàtica?

No puc evitar que em generin un cert rebuig visual, sobretot els que actuen en museus, però aconsegueixen que parlem d’això. Busquen cridar l’atenció i ho han aconseguit. L’important és no quedar-nos en aquesta foto i continuar el debat.

-¿Quina opinió té de Greta Thunberg?

-Reconec que al principi em va incomodar. Va posar molt accent en la bretxa generacional i semblava que el medi ambient només preocupava els més joves. En algun moment va fer i va dir coses que potser eren les més adequades, tot i que ja hauria volgut jo veure’m a la seva edat en aquests fòrums. Després he seguit la seva evolució i crec que està fent grans aportacions a la lluita climàtica, sobretot en els últims anys. No només per arengar les masses, sinó per aglutinar aquest moviment. Que hagi impulsat un projecte tan interessant com ‘El libro del clima’ mereix tot el meu respecte.

Notícies relacionades

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Els sindicats de presons firmen un acord amb la Generalitat

-¿Les cimeres climàtiques serveixen per a alguna cosa o caldria eliminar-les?

-Desgraciadament, actualment són la millor eina que tenim per lluitar contra l’emergència climàtica. No estan aconseguint el seu objectiu, però han servit per millorar els compromisos mediambientals dels països. Tenen un greu problema de legitimitat. No poden convertir-se en aparadors de figures que acudeixen en jets privats a explicar les seves pel·lícules. A l’última, hi havia ofertes per volar al Caire i tornar en un dia. I la pròxima la presidirà el CEO d’una petrolera. Tot això és impúdic. Cal reformular les cimeres i fer que els seus acords siguin vinculants. Però no tenim alternativa. O arreglem això entre tots, o no té solució.