Una llar a Zamora mentre duri la guerra a Ucraïna

La història l'explica, en un espanyol més que acceptable, la filla gran d’aquesta família de sis que va sortir amb el que portava posat d’un petit poblet situat a una hora de Kíiv per acabar a la província de Zamora. La Valeria té 15 anys i la virtut de conservar un somriure contagiós malgrat haver viscut en primera persona aquella fugida precipitada: «Aquell dia, el front estava gairebé al poble del costat», explica l’adolescent, que cita una ciutat el nom de la qual encara genera esgarrifances: «Vivíem a prop de Butxa», on els russos van perpetrar una de les massacres més cruels de tot el conflicte.

La família va escapar en direcció a la frontera amb Polònia i es va aturar en una ciutat anomenada Kalush: «És de la mida de Zamora», aclareix la Valeria, que pobla el seu relat de referències locals per ajudar el seu interlocutor a comprendre. L’estada allà amb prou feines va durar tres dies. El seu destí estava fora d’Ucraïna.

Com milions dels seus compatriotes, els Mazur van abandonar el país pel costat polonès. Ho van fer junt amb una altra família que va escollir França com a llar temporal. La Valeria i els seus tenien Espanya al cap pel contacte d’una tia del seu pare i es van trobar pel camí la mà amiga del Miguel, un de Zamora que els va oferir ajuda, empara i la pau de Tardobispo.

Els pares, Evgeny i Aliona; i els quatre fills, Valeria, Kiril, Alexander i Uliana, van pujar en un autobús «semblant als de Santiago Díez», en paraules de la visiblement integrada adolescent, i es van plantar a Zamora. Després d’un parell de dies en un pis, el Miguel els va obrir la casa del poble.

Fins aquí, la història de com es deixa una vida enrere. ¿Però de quina manera es comença un projecte nou en aquestes circumstàncies? Amb una pàtria en guerra, un idioma desconegut, i els amics, la resta de la família i els altres afectes a milers de quilòmetres, el món pot convertir-se en un lloc inhòspit. De fet, el normal és que ho faci. En aquesta situació, va ser difícil passar el tràngol per dos adults, una adolescent, dos nens de 4 i 10 anys i un nadó de cinc mesos.

Però des del 21 de març de l’any passat han transcorregut 335 dies i els Mazur han transformat l’antiga casa de Tardobispo en una llar: «Al principi, venia tothom a veure’ns, a conèixer-nos i a preguntar si necessitàvem alguna cosa. Van ser molt macos», remarca la Valeria, erigida en portaveu per la seva esmentada facilitat amb el castellà. Una de les artífexs que la filla gran tingui aquest control de l’idioma és la Francisca, «aquí li diuen Paqui».

La veïna del poble va ajudar la Valeria a espavilar-se en espanyol perquè pogués reprendre els seus estudis al Poeta Claudio Rodríguez. Alhora, els seus dos germans mitjans es van incorporar també a l’Alejandro Casona i el pare va trobar feina en una empresa del Polígon de La Hiniesta. A poc a poc, la vida va començar a rodar de nou en un poble «de vegades massa tranquil», però on aquesta família ha trobat «calidesa».

Tot i així, els Mazur no perden de vista el que passa a Ucraïna, a la guerra. Gairebé diàriament, mantenen contacte amb familiars i amics, segueixen les notícies, saben que el seu bloc de vivendes es va malmetre, que es van trencar els vidres i que part de la teulada va quedar feta malbé pels atacs russos. Des de la distància, reben missatges contradictoris sobre la sort del conflicte i moltes vegades no saben què pensar. Ells segueixen endavant, fan la seva rutina, però oblidar resulta impossible; ignorar tampoc és una opció. Es tracta de conviure-hi.

¿I el futur? En això, la família dubta. La mare advoca per tornar quan la guerra sigui el passat; el pare prefereix quedar-se i la Valeria, per la seva banda, pretén estudiar a Espanya, on intueix una trajectòria acadèmica més espaiosa. Els seus germans encara són petits per opinar. Sobretot l’Uliana, que va fent els seus primers passos sobre els carrers de Tardobispo, la llar que li ha tocat. Al saló de casa, la seva família exhibeix amb orgull una bandera d’Ucraïna i manté, en un lateral, una imatge de Zamora amb la Catedral de fons.

La unitat de la família resulta clau per als Mazur i és la gran rèmora per a l’Anna i la Kateryna. Aquestes dues dones de Dnipró van deixar els seus marits «en defensa de la ciutat» i es van exiliar junt amb els seus fills a Espanya. Primer, a Guadarrama, i a partir de l’estiu, a Santa María de la Vega, una petita localitat situada a pocs quilòmetres de Benavente. L’alcaldessa els va oferir una vivenda municipal i els va donar feina en el programa mixt, en què fan tasques en benefici de l’ajuntament. A canvi, els dos fills que van arribar amb cada una d’elles es van escolaritzar al poble i van salvar una escola en la qual ells quatre són el 80%. Un altre noi que es diu Jorge, de Santa María de tota la vida, completa l’aula.

L’Anna i la Kateryna tenen problemes amb el castellà. Es comuniquen a través del traductor de Google, tot i que a poc a poc van entenent-lo amb l’ajuda dels veïns i d’uns companys de feina que li demanen sensibilitat al periodista: «Els costa parlar d’això». Al rostre de les dues dones es veu amb nitidesa el dolor de veure’s lluny de la llar, amb la família mutilada per l’absència dels pares de família i sota el jou de la incertesa de no saber què passarà demà al seu país.

«Parlem amb els nostres marits constantment, tret que hi hagi talls de llum a Ucraïna», explica l’Anna, que apunta que la Kateryna i ella vivien al mateix carrer a Dnipró, una ciutat de gairebé un milió d’habitants, però que va ser ja a Polònia quan van decidir emprendre juntes el tortuós camí dels desplaçats: «A la guerra, els nens tenien molta por. Sonaven les sirenes per baixar als refugis i se sentien els bombardejos», assenyala. Elles van marxar pels seus fills.

L’Anna diu que els seus bessons de sis anys, Mylana i Dmytro, «es van oblidant» d’aquella experiència traumàtica. Ara, van a l’escola, comencen a controlar l’idioma i van deixant enrere també l’interminable viatge de cinc hores amb tren que els va portar a Espanya. Els fills de la Kateryna, Vika (6) i Misha (12), avancen igual, sobretot el més gran, que s’ha posat al dia a l’escola i que tot just necessita una petita ajuda per seguir el ritme en Llengua.

L’any que ve, el Misha anirà a l’institut a Benavente i l’expectativa de la Kateryna i de la seva companya Anna és que la seva millora amb l’idioma els permeti trobar alguna feina relacionada amb el que feien a Ucraïna abans que la guerra canviés les seves vides. Totes dues treballaven en comerços.

Notícies relacionades

Les últimes roses de Sant Jordi catalanes

Catalunya acollirà ‘vacances en pau’ per a 30 nens ucraïnesos

Les dues dones estan visiblement agraïdes al seu poble d’acollida i a l’alcaldessa, que els ha donat un sostre i aliment, però la seva ment continua a Dnipró: amb els seus marits, amb la seva família, amb la seva gent. Com avisaven els seus companys de feina, a l’Anna li costa contenir les llàgrimes quan parla de la situació en la qual s’han vist immerses per culpa de la guerra.

Els Mazur tenen dubtes sobre què faran quan tot passi, però l’Anna i la Katerina responen sense deixar passar un segon: «Tornar a casa». Santa María de la Vega s’ha convertit en un refugi per a elles i els seus fills, però la llar autèntica sempre serà a Ucraïna.