Antonio Orozco: «Ningú em pot fer més mal que jo mateix, és impossible»

Aquest disc ha arribat només unes setmanes després del documental ‘El método Orozco’, en què explica el seu procés de superació d’una depressió de la qual vostè no era conscient.

La història era tan intensa, enrevessada i, alhora, tan normal, que em va semblar que era bonic un documental que acompanyés el disc. Ho vaig fer amb aquesta intenció, tot i que de vegades penso que m’he passat de frenada.

¿Per què ho diu?

Perquè el documental va molt endins. Però no entenia cap altra manera de fer-lo. Si expliques les coses, ho has de fer de veritat. Jo no considero que tingui una vida tan interessant, però durant aquest procés van passar moltes coses en la meva vida. Ara miro cap enrere i m’emociona.

Li van dir que estava passant una depressió i el diagnòstic el va agafar per sorpresa.

Tornava d’un concert a Brussel·les i no em trobava gaire bé, vaig estar uns dies amb molta febre i no sabia què em passava. No sabia si seguiria, si seria capaç d’aguantar el ritme. La paraula ‘depressió’, la primera vegada que surt és parlant amb un psicòleg. Jo havia passat uns mesos molt solitari, a Madrid, gravant televisió, i gairebé tot el que passava era dins de la meva habitació. A partir d’aquí, ell va anar filant les coses. Ha sigut una experiència en què m’he desbravat, com quan li treus el tap a La Casera.

¿Com es veia traslladant tot això a la música?

Crec humilment que aquest disc és el millor de la meva vida. Ho sé perquè mai havia dedicat tant temps a fer alguna cosa, a unes cançons, i quan decideixo que l’he acabat és perquè sento que he arribat al meu punt final i que ja no sé què més fer. Jo passo de pensar que la inspiració arribarà i m’agafarà aquesta nit de lluna plena. M’he estat llevant a dos quarts de vuit per fer el que havia de fer, metoditzar la composició, de dilluns a diumenge.

És un àlbum amb mitjos temps, atmosferes i peces recollides, menys pop que altres de seus.

Jo què sé, res està fet a l’atzar, tot té una lògica. Partia d’una idea: ¿quant temps fa que no escoltes un disc sencer? Aquest està pensat des que comença fins que acaba, amb els seus interludis, tot. Fins i tot els talls entre tema i tema estan fets perquè tot passi dins d’una mateixa línia, perquè no n’hagis de sortir.

El flamenc segueix allà com una presència flotant: el cant, certes cadències, algunes palmes.

I les harmonies. Al meu món, la música arriba a través de la guitarra flamenca. Amb 13 o 14 anys ja tocava a les penyes i vaig aprendre així. És una llum que sempre està oberta. Quan els teus recursos s’acaben, els acords flamencs apareixen perquè són la mare de tots els altres. Aquí n’hi ha de taranta, de ‘soleá’, de buleries. A ‘Te juro que no hay un segundo que no piense en ti’ hi ha unes alegries. 

Són matisos que no tothom és capaç de detectar.

Molta gent m’ha dit que ha tornat l’Antonio Orozco del principi. No sé, hi pot haver una connexió amb tot això. En els últims temps, estem preocupats perquè la nostra música agradi a gent nova, jove, d’altres països... Està bé, però com més intentes buscar alguna cosa, més es desvirtua. I ara, amb les eines digitals, sabem tan bé què és allò que agrada de tu, que em vaig dir que faria un disc que agradés a la gent, la que m’ha portat fins aquí. No et sembla que com més vols ser número u, més lluny te n’allunyes?

És possible, però en el que diu hi ha un dels dilemes de l’artista: escoltar la seva veu interior o donar al públic el que creu que espera.

El més exigent amb mi com a creador soc jo mateix. Ningú em pot fer més mal que jo, és impossible. No crec gaire en això de «vaig a fer cançons que m’agradin a mi, i m’és igual si agraden als altres».

Molts artistes diuen això.

Però, llavors, ¿per què comercialitzen les seves cançons? I per què fan les entrevistes? Fas cançons perquè agradin a la gent i serveixin per a alguna cosa. Després hi ha aquesta part teva de l’ego, però a mi m’agrada agradar. Em preocupa molt que el que faci pugui no agradar a la gent. Això faria trontollar tot el que per a mi és important.

En la cançó titular de l’àlbum diu: «‘Ay, si el oro, tiempo fuere’». ¿L’angoixa el pas dels anys?

Últimament, el temps m’ha passat molt ràpid. Aquí hi ha un toc d’atenció poètic respecte a això que en la vida tot es pot negociar. Hi ha una cosa que és irreversible, el pas del temps. Vaig estar fa poc al Nepal i allà hi ha un mantra que diu que l’ésser humà és sorprenent perquè és capaç de gastar la seva salut per guanyar diners, i després gastar els diners per recuperar la seva salut (riu). M’encantaria viure 200 anys. Em pica la curiositat. Jo he arribat a unes conclusions: ja no tornaré a fer gires de 50, 60 o 70 concerts. En faré menys.

Les qüestions de salut mental ocupen els titulars i pot sorprendre que triomfadors nats de la música parlin de fragilitats, angoixes i depressions: Aitana, Alejandro Sanz i vostè mateix.

Però això és com la vida. Les vides no estan escrites. Per això penso que m’he passat de frenada, perquè quan vaig presentar el documental a la Gran Vía de Madrid em sentia enmig d’una habitació despullat amb tothom mirant per l’espiell. Va ser molt ‘heavy’. Després, a partir d’aquí sorgeix una empatia bonica. Compartir segons quines coses està bé. 

¿Hi ha un públic que li arriba per aquest procés d’identificació, on la música apareix després?

No era aquesta la intenció. Però, sí, hi deu haver gent que no tenia idea que jo soc compositor i cantant, i que ha conegut la meva història i s’ha preguntat què canto. Però ni en el millor dels meus somnis jo hagués imaginat que pogués dir que estem a punt d’esgotar les entrades del segon Sant Jordi, quan falten set mesos! ‘Te juro que no hay un segundo que no piense en ti’ s’ha convertit en una de les cançons més importants de la meva vida, i jo no l’havia escollit per a ‘single’.

¿Creu que aquesta cançó, dedicada a la seva filla Antonella, és la clau que propicia aquesta venda d’entrades?

Quan vam treure la gira a la venda, l’únic que havia passat era la publicació de la cançó. No hi havia pel·lícula encara, ni havia sortit a ‘La voz’... I aquesta cançó ho va fer trontollar tot. En un món en què les balades no tenen espai, en què les llistes de Spotify no acompanyen..., i és una de les més escoltades.

La música en directe de gran format està una mica desbocada.

Ara com ara, és un negoci gairebé més gran que el del futbol. Quan jo anava a veure Bruce Springsteen o Madonna al Palau Sant Jordi allò era d’una èpica absoluta. No m’hauria imaginat mai que hi aniria jo, i dos dies.

Notícies relacionades

¿On és Martin Margiela?

La People in Red Barcelona destil·la solidaritat i glamur

¿El pròxim ja serà l’Estadi Olímpic?

Només de sentir-ho ja em tremolen les cames.