Educació a Catalunya

«I tu, ¿quantes escoles portes?»: les víctimes de ‘bullying’ exigeixen no ser elles qui canviïn de centre

  • Les famílies denuncien que la solució a l’assetjament no pot implicar que sigui la víctima qui deixa el centre, un canvi que es rep com un doble càstig

  • «Les escoles solen seguir la màxima que els draps bruts es renten a casa; el secretisme és brutal i això no hi ajuda», apunta López Tolosana

«I tu, ¿quantes escoles portes?»: les víctimes de ‘bullying’ exigeixen no ser elles qui canviïn de centre
5
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en moviments socials i veïnals

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Hi ha una pregunta que resumeix la situació i posa sobre la taula tota una cadena d’injustícies: «¿Quantes escoles porteu?». És una de les frases més repetides entre les famílies que participen en grups i associacions de víctimes d’assetjament escolar o de nens que pateixen trastorns de l’aspecte autista, un col·lectiu molt vulnerable al ‘bullying’. I no és una pregunta casual. Tot i que no hi ha estadístiques ni cap lloc en què quedi registrat que el motiu de la baixa sigui una situació d’assetjament, les famílies denuncien que la resolució d’aquestes situacions sol acabar amb el canvi d’escola per part de la víctima per evitar que continuï exposada al patiment, i això moltes vegades els nens ho reben com un doble càstig: ¿per què he de ser jo qui marxi? A més, el trasllat invisibilitza el problema –davant la resta de companys és com si desaparegués– i dificulta el procés de reparació necessària per a la víctima.

«La reparació és una paraula important de la qual es parla poc quan es tracten les qüestions de ‘bullying’ i, en canvi, és fonamental. Si qui marxa del centre ets tu, no hi ha reparació. Canviar d’escola l teu fill és donar-li una altra oportunitat. Començar de nou és més fàcil, però les famílies han de tenir les dues opcions, sempre en benefici de la víctima», reflexiona Montse López Tolosana, que durant cinc anys va ser representant de les famílies de l’escola pública en el Consell Escolar Municipal de Barcelona i presidenta de la comissió de treball sobre assetjament escolar creada en el si del Consell a petició de les famílies. «El canvi, a més, ha de ser a un centre pròxim», apunta.

Sobre els motius que porten les famílies a veure la sortida de l’institut com l’única via d’escapament dels seus fills hi ha unanimitat en un: «Les escoles encara solen seguir la màxima que els draps bruts es renten a casa; el secretisme és brutal i això no ajuda a solucionar els casos», prossegueix López Tolosana, que assenyala que a les escoles concertades o privades encara és pitjor, ja que està en joc el prestigi de l’escola.

Falta de cultura sobre l’assetjament

«Falta molta cultura sobre l’assetjament escolar. Hauríem de ser conscients que és una qüestió estructural i que passa a tot arreu; admetre que al teu centre també passa no implica estigmatitzar-lo, sinó iniciar el procés per resoldre el problema; seguir una mica el camí que ha fet la violència masclista».

Anna Chillida, des de fa dues setmanes directora general de l’Alumnat, apunta que el Departament d’Educació disposa de vuit protocols relacionats amb l’assetjament i els centres els coneixen». «Per garantir que tothom se sent avalat, acompanyat i que tots els casos són atesos, des d’abril del 2021 està en marxa la Unitat de Suport a l’Alumnat en Situació de Violència (USAV), a la qual poden accedir totes les víctimes o qualsevol persona que detecti aquesta mena de situacions», prossegueix Chillida, que defensa que «en cap cas les direccions dels centres miren a un altre costat quan detecten un cas d’assetjament».

Xat per a adolescents

En el seu primer any de funcionament, la unitat va atendre 843 casos. Des del departament són conscients que encara hi ha moltes famílies i alumnes que desconeixen el servei, per la qual cosa expliquen a EL PERIÓDICO que preparen per a aquest curs una campanya de comunicació que té per objectiu donar a conèixer el servei i la creació d’un xat per facilitar que els adolescents estableixin un primer contacte.

La millora del coneixement dels recursos i dels protocols existents era una de les peticions del document de peticions i propostes de la comissió de treball contra l’assetjament escolar que va presidir López Tolosana –document de maig del 2020–, en el qual també es demanava garantir un treball a posteriori amb les persones assetjadores i amb els companys de classe. «Conec moltíssimes famílies de víctimes que no s’han sentit acompanyades, però també famílies d’agressors que volen col·laborar i tampoc saben com actuar», afegeix.

Si la situació ja és greu en circumstàncies normals, encara ho és més en nois que tenen alguna diversitat. «Ens trobem que moltes vegades l’Administració atribueix l’assetjament a la diversitat dels nostres fills. Com que no els creuen, no activen el protocol», denuncia Marta Cruz, mare i activista pels drets de la infància.

Lluita cas a cas

Lluita cas a casEl fill de Marta Giménez va ser un de tants nens que va canviar d’escola per intentar començar de zero. En el seu cas, dues vegades. La primera va ser en el pas de la primària a l’ESO. Al centre on estudiava hi havia també estudis secundària, però la situació ja era insostenible. La segona ha sigut aquest curs. Va començar un cicle formatiu de grau mitjà en un institut nou –on va estudiar l’ESO no hi havia cicles– i tot anava bé fins que un company va començar a fer-li la vida impossible. «Es reia d’ell i li apagava l’ordinador quan s’aixecava, de manera que se li esborrava el treball», explica la seva mare. «Al queixar-se al professor la situació va empitjorar, perquè el noi l’hi va fer pagar», prossegueix.

Notícies relacionades

El detonant que va provocar el canvi de centre del noi va ser un matí a l’hora del pati, quan l’agressor li va fer la traveta a la porta de l’institut i el va tirar a terra, de manera que ell, ja molt cansat d’aquella situació, va respondre amb un cop de puny.

Giménez va remoure cel i terra –des de trucar a l’inspector al Síndic de Greuges fins passar per aquest diari– perquè la situació no acabés, com tantes altres, amb el seu fill a casa, expulsat. Al tractar-se d’un cicle formatiu d’informàtica molt demandat, no hi havia places lliures en cap altre institut proper. «El veia a casa, deprimit, i sentia tanta impotència... ¿Per què s’havia de quedar ell a casa i l’agressor a classe?», apunta la mare, qui, mentre feia un cafè amb aquest diari, va rebre una esperada trucada de l’escola: la seva tenacitat i la seva lluita havien fet efecte. El seu fill tindria una plaça aquest trimestre en un altre centre pròxim. Malgrat l’alegria per l’inesperat desenllaç –l’havien avisat que podia acabar malament–, Giménez tenia clar que volia seguir amb el reportatge per molts altres nens. Perquè no torni a passar.