'Subnormal': el crit de guerra d'Iñaki Zubizarreta contra l'assetjament escolar

‘Subnormal’ és l’insult amb què li escupen cada dia a l’escola. Així l’anomenen companys més grans. També la professora. I el psicòleg. Subnormal. El xavalet es diu Iñaki. Però tots l’anomenen Jacobo. «Jacobo, quan més gran més badoc».

L’Iñaki va estar a punt de suïcidar-se aquell dia a la Galea. Per sort no ho va fer. I avui pot explicar la seva història, l’espantós ‘bullying’ que va patir i que el va convertir en un nen trencat i en un adult trencat.

L’Iñaki és Iñaki Zubizarreta. Exjugador professional de bàsquet de l’ACB, avui té 48 anys. Mesura 2,07 metres i se li continuen escapant les llàgrimes quan recorda la seva infància. El bàsquet li va salvar la vida. Ara es dedica a recórrer-se tot Espanya impartint conferències a estudiants, pares, mares i docents. L’assetjament escolar està incrustat a les aules, però Zubizarreta sap que hi ha sortida. Tant per als assetjats com per als assetjadors. Això sí, s’ha d’actuar i mai quedar de braços plegats o deixar anar l’absurd mantra de «són coses de nens».

‘Subnormal: una historia de acoso escolar’ és el títol de l’impactant còmic que narra amb tota la cruesa les humiliacions, les burles, l’aïllament i les pallisses que va rebre el nen Zubizarreta. Editada per Panini, amb il·lustracions de Miguel Porto i guió de Fernando Fernández Llor, la novel·la gràfica mostra cruament i sense paternalisme ni embuts la salvatjada que suposa el ‘bullying’. «Vull donar veu a tots els nens i nenes que estan passant o han passat per aquest drama. És una experiència dura i traumàtica que moltes vegades queda en el silenci», explica Zubizarreta des de la seva consulta de massatges a Getxo.

Un nen en un cos gegant

Amb un pare que mesurava 1,98 metres i una mare d’1,82, Zubizarreta va néixer gran. Enorme. Però només era un nen. A 6è d’EGB, el primer dia de classe, la professora –una persona tòxica, nociva i malvada– va deixar anar a classe: «Hi ha dos tipus d’alumnes, els llestos i els espavilats. Els primers m’agraden. Els segons, ho tenen clar». Tot seguit va mirar l’Iñaki i el va treure de classe. «Em va portar al psicòleg de l’escola, que va arribar a la conclusió que jo era un retardat mental i que els meus actes no estaven en consonància amb la meva estatura. A partir de llavors, la mestra em va deixar sense sortir a l’esbarjo. Em va aïllar. I em vaig anar quedant sol, sense ningú. Encapsulat», explica l’exjugador de bàsquet.

En les pàgines de ‘Subnormal’ es mostra com Zubizarreta es va convertir en blanc dels assetjadors, estudiants de cursos superiors. Li van cremar burilles al pit, li van destrossar la cara, li van fer menjar merda al vàter. Un dia la pallissa va ser tan descomunal que va acabar en un hospital, en coma. Fins aleshores no s’havia atrevit a confessar res als seus pares. A partir d’allà, el seu pare va intervenir en l’assumpte.

Demanar ajuda

Zubizarreta va sortir a la superfície. El bàsquet li va donar felicitat, companyerisme i, sobretot, li va ensenyar a demanar ajuda. Malgrat tot, continuava sent una persona trencada. Amb 32 anys, i un nivell d’ira inimaginable, va decidir seguir la que havia sigut el seu martiri: la professora. La va seguir per tot Getxo i, al passeig de la platja, va estar a punt d’agafar-la i, literalment, partir-li la columna perquè es quedés la resta de la seva vida en una cadira de rodes. Ho podia fer. Tenia –i té– la força física d’un gegant. Va tenir un moment de lucidesa, va pensar que es podia passar la resta de la seva vida a la presó, així que va agafar la seva moto i va fer mitja volta.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Convertit en una de les veus més autoritzades per parlar del ‘bullying’, el jugador basc –que ajuda molts xavals amb problemes– no es cansa de repetir que els protocols antiassetjament de les escoles no poden ser només paper mullat. Tots s’han d’implicar en la lluita contra aquesta xacra: les direccions escolars, els docents, els pares, les mares i, per descomptat, els polítics. I llança un crit d’advertència als progenitors. «Compte amb la sobreprotecció. Compte de donar tot el que vol al teu fill. Compte de comprar-li l’últim model de mòbil». Compte, perquè potser estàs criant un assetjador. «El que necessita el teu fill no és res d’això. El teu fill necessita el teu temps».

 ► Més informacions de Mares, pares i nens

Mares, pares i nens