Susanna Soler: «El centre de l’educació és el professor i no se’ns fa cas»

El veig molt convuls. Si busquem una explicació històrica, veurem que en els últims 22 anys hi ha hagut 8 reformes de lleis d’educació. Això és insostenible. Vol dir que quan has acabat d’implementar un currículum, et tornen a canviar la llei i torna a començar. Crec que s’hauria de pacificar el sector i arribar a un compromís perquè una llei d’educació tingués una vigència mínima de 10 anys, com fan altres països. De manera que aquesta llei es manté sigui quin sigui el partit en el govern.

¿Qui responsabilitzaria de la crisi que l’escola catalana ha viscut aquest curs?

No m’agrada personalitzar i crec que és injust atribuir tots els problemes al conseller Josep Gonzàlez-Cambray. Fa molts anys que les coses no es fan bé en educació. L’OCDE defensa que el centre de l’aprenentatge és l’alumne. Jo crec que el centre som els professors. I no se’ns fa cas. Parlen de currículums, de competència digital, del C-2 de català... i el centre és el professor, que és qui ensenya. L’educació és el professor. Els nens passen, però els professors es queden. El Departament hauria de parar i escoltar el professorat amb respecte. I no a base d’enquestes per després continuar igual. No voldria semblar rondinaire, però el professorat està molt maltractat.

El professorat ha estat més que mai en el punt de mira.

Els professors sempre estem en una balança entre el que la teoria pedagògica, que ha avançat molt, ens diu que hem de fer i la realitat del dia a dia. I la realitat és que la inversió en educació és molt escassa. No hi ha mitjans. No tenim recursos. L’Administració s’ha quedat retardada quant a inversions. Ara, tot aquest equilibri s’ha tensionat. I quan ets al mig, en aquest cas els professors, hi ha els qui intenten tirar endavant malgrat totes les carències de recursos, i això els crea estrès, i els qui rebutgen qualsevol canvi. Aquesta resistència al canvi ha existit sempre, però ara tot està molt més tensionat. 

Al marge de les vagues dels sindicats, va ser inèdit el posicionament de centenars de direccions que expressaven el seu malestar amb el Departament. ¿Per què van explotar?

Les direccions estaven sent bombardejades pel Departament amb mil coses. I tot a mig fer, mal treballat i amb poc rigor. No entenc com Cambray no va veure que no pots bombardejar així els centres, ja tensionats per la falta de recursos i per la pandèmia. No es pot accelerar la gent d’aquesta manera. En el Departament no ho han calculat bé. S’han entusiasmat a fer coses i no veuen que les coses no es poden fer sense recursos.

El curs que ve començarà ja amb vaga el 7 de setembre.

Això ja altera. Els professors haurien d’estar pensant en com organitzar el curs i no en una vaga. Serà un curs complicat. I començo a no veure-hi sortida. És necessari un gir o no li veig sortida al conflicte. Aquesta tensió no és bona per a l’escola.

¿Com desbloquejaria la crisi entre els sindicats i el Departament?

No entenc les posicions extremes. Un recent article de Jaume Cela deia que tots hem de perdre, docents i Administració. Els centres necessitem calma. Crec que s’hauria d’aturar tot i mirar què volem fer els pròxims tres anys. I centrar els esforços en una o dues coses que considerem prioritàries. Jo posaria tots els esforços en el desplegament del decret d’escola inclusiva. És fonamental. Significaria més professorat. Si Educació ho fes, s’alleugeriria moltíssim el sistema. Fixa’t, jo en una classe tinc tres dislèxics, dues altes capacitats i un altre alumne amb un trastorn per determinar. És l’habitual. ¿Com s’atén bé l’alumnat sense recursos humans?

¿Cada vegada hi ha més alumnes amb necessitats especials?

Sí. Ja existien abans, però ara tenim més informació de la neurobiologia. Abans quedava tot tapat. Ara en sabem més. També influeix el fet de la universalització de l’educació fins als 16 anys. Abans el sistema expulsava molts alumnes. Ara s’hi queden. Saber-ne més et posa en alerta i saps que has d’ajudar. Però sense recursos suposa una càrrega per als professors, que se senten impotents per atendre els alumnes com s’hauria de fer. Per a mi això és el pitjor del dia a dia del professor, veure que no arribes. Per això apostaria per la inclusiva, perquè la inclusiva vol dir tots, no només els que tenen dificultats. Significaria comptar amb més professors per atendre millor a tots. Al Montgròs, de cada 90 alumnes n’hi ha 20 amb necessitats especials. I només tenim 20 hores de vetlladora i 25 hores d’educador social per a tot el centre. Tots els centres haurien de tenir un integrador, no només els d’alta complexitat. La realitat és que si tens mans i temps per dedicar-lo als nens, ells tiren endavant.

Els nous currículums que entren en vigor el curs 22-23 són un aval al camí emprès fa 15 anys pel Montgròs. Hi ha docents que qüestionen que a hores d’ara només tinguin un esborrany.

Els nous currículums estan molt bé, recullen totes les últimes investigacions sobre l’aprenentatge. I sí, confirmen la nostra manera d’ensenyar: la feina per àmbits, la codocència, la personalització, l’avaluació competencial. Però per implementar-ho s’hauria de triplicar la inversió i canviar l’estructura del Departament per posar tantes traves. I no s’hauria de començar el curs amb un esborrany. Resulta estranyíssim començar un curs amb un document que és un esborrany, sense haver format abans els professors.

¿A què es refereix quan parla de les traves que posa el Departament?

Crec que hi ha una disfunció entre les direccions generals i tota l’estructura que hi ha per sota. Quan apliques canvis, tots n’haurien d’estar convençuts. El conseller i el seu equip tenen una manera de pensar. Però, ¿i la resta del Departament? Hi ha allà persones, tècnics, que fa més de 30 anys que treballen i que no es creuen de veritat els canvis. És un sistema piramidal, tècnic i burocràtic, poc àgil, gens pròxim i que no coneix el territori i crea impediments. Jo descentralitzaria. L’educació hauria d’estar en mans dels ajuntaments. A mi, literalment, des de serveis territorials m’han dit ‘això és el que diu Via Augusta i una altra cosa és la realitat’. Una secretària de serveis territorials ja jubilada deia ‘Via Augusta és la poesia, aquí fem prosa’. I entre la idea i la realitat, hi ha les direccions i els docents. I els recursos que tenim no es corresponen en cap cas amb allò que se’ns demana. I d’aquí sorgeix el malestar i l’enuig. El decret d’escola inclusiva és l’exemple més evident que el que es diu no és el que es fa.

Parlava del fet que el professor hauria de ser el centre. ¿Com hauria de ser aquest professor?

Molt culte i molt preparat. Ara, el professorat fa un esforç per formar-se i després es troba que no hi ha una formació posterior planificada a llarg termini. També hi ha el que es queda amb aquesta formació inicial. El docent hauria de ser sofisticat quant a coneixements i estar molt al dia de l’actualitat perquè transmet coneixements i crea consciència. La formació hauria de ser constant, però no es donen les condicions perquè això sigui així. I hauria de tenir molta consciència del seu paper. I no veig que això sigui així. Per això posaria el focus en la formació del professorat. Deixaria al marge els currículums, malgrat que m’encanten, i em dedicaria a pensar bé quina mena de professor volem i què hem de fer per aconseguir-ho. Quina ha de ser la formació inicial, i quina la permanent. Perquè en aquest àmbit, el de la formació, ara hi ha un descontrol i un desconcert. 

Els sindicats han criticat els nomenaments «a dit» de les direccions.

Els nomenaments partint d’entrevistes personals s’han promogut en el marc de la llei, que inclou l’autonomia de centres. L’accés via llista en la borsa de treball en la qual tens un número és despersonalitzat, ho deixa tot a la sort i no té en compte factors educatius. Per al bon funcionament d’un centre és clau la cohesió i el treball en equip del professorat. Si jo treballo per àmbits i m’arriba un professor que no creu en aquest sistema, això pot ser un problema. Aquest sistema no hauria de ser dolent. I si ho és en algun cas, per a això hi ha Inspecció. M’agradaria saber on són els sindicats quan es tracta d’evitar que gent sense professionalitat entri en el sistema. Per sort, els màsters han solucionat en part aquest problema.

Hi ha qui retreu a les famílies que carreguin tot el pes de l’educació a l’escola.

Les escoles han de ser la segona família. No han de substituir la primera, però els professors han d’acompanyar i ajudar els alumnes. Les escoles no estan aïllades de la societat i és cert que les famílies van atabalades amb la feina i els horaris. Però, i parlo d’adolescents, també hi ha famílies que pensen que ja n’hi ha prou si atenen les necessitats bàsiques dels seus fills. I els adolescents necessiten molta atenció. Hi ha famílies que ni miren les notes dels seus fills. 

Va ser una de les impulsores de ‘Canviem el Batxillerat’ per reclamar un batxillerat més competencial. Els nous currículums ja ho inclouen.

Sí, però el batxillerat trigarà anys a canviar. I serà clau si el 2024 canvia la selectivitat. Llavors veurem realment si el batxillerat canviarà o no.

Notícies relacionades

Arquitectes i professors dissenyen l’escola del futur de Catalunya

Shôko Barcelona, reconegut internacionalment com a local sostenible

¿Quins plans té ara?

Continuaré vinculada a l’educació en temes de formació al professorat. I m’agradaria escriure un llibre sobre educació.