Futbol femení per a la integració

La impulsora de l’equip és Anna Ramos. Assegura que l’exclusió colpeja dues vegades en les dones i que l’equip és com un espai de cures: «Formar part d’un equip, d’alguna cosa, en un país que no és el seu és supergratificant per a elles. Aquí se senten importants, una més. Se senten una persona més, no només una història. I és igual d’on vens, per què has arribat a Espanya, de què treballes, què fas. Simplement som allà, riem, ens animem i fem comunitat. Ens ho passem bé. No preguntem gaire. Si em preguntes coses de les noies et diré que no les sé». La pilota serveix per trencar la soledat, per ser algú per a algú.

L’Eloísa admet que, després de dos anys i mig a territori català, «necessitava, de veritat, integrar-me a la societat, perquè em sentia cohibida, aliena. I aquí el temps em passa molt ràpid. Després de tant temps sense compartir amb ningú, aquí un es comunica. Amb els colzes, amb un somriure, amb un crit». «Totes portem la nostra història, les nostres vivències, diferents», assegura, com si fos un llast que pesa, però ens uneix el futbol. No necessitem saber o estudiar un idioma, perquè el futbol és un idioma. A través del futbol podem comunicar alegries, emocions, sentiments, sense necessitat de parlar gaire. El futbol és un símbol d’unió, de reunió, d’equip. No jugues sol. No importa edat, país, classe social, costums, cultura: la pilota fa la seva màgia. Estem totes aquí juntes. Reunides. És bonic de veritat pertànyer a aquest grup».

Tornar a sentir-se algú

Per la seva feina, gerocultora, no va poder estar, el dia 15 de març, en el partit del debut de l’equip. «El vaig veure quan vaig sortir de la feina. Les noies havien triomfat. Vam guanyar. Vam guanyar 4-0». «Dic ‘vam guanyar’ perquè és el meu equip», reivindica l’Eloísa. Sí que va jugar Ana Sapienza, colombiana de 27 anys, una de les més joves. En els entrenaments fins i tot canta. Va sortir de Colòmbia per estudiar el MIR a Barcelona, aprofitant el seu passaport italià. Diu que se sentia fora de la societat, al marge. Al lloc equivocat. No parlava amb ningú.

«Quan vaig arribar, els tràmits em van atropellar. Són duríssims. Va ser horrible aconseguir els papers. Estava trista», evoca. «Hi va haver un moment que vaig dir ‘me’n vaig i ho deixo tot tirat enrere, deixo Espanya i Europa i me’n torno al meu país’. Només em van frenar els nervis, la por. Així com és difícil arribar aquí, també és difícil tornar», diu. Castigada per un dur present, el futbol li va donar una identitat: «El primer que vam fer el meu primer dia va ser tocar la pilota i dir el nom. Vaig deixar de ser tal número per ser l’Ana, una persona». El futbol li ha donat «família», «escalf», «llum», accentua subratllant les paraules. Li ha donat «encaixar, quadrar en la societat».

Una teràpia

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Sapienza també afirma que el futbol té un caràcter terapèutic: «És un espai en el qual un es dissipa, s’aclareix, es desestressa, s’oblida dels problemes, i quan surt, surt amb la ment una mica més clara. Es creen xarxes socials: de persones, no d’internet». Com l’Eloísa, emfatitza la importància de l’equip. I del grup de WhatsApp: «Estava en diversos grups de metges a Colòmbia, però és diferent. No és el mateix un grup en el qual només et passen informació que un grup en què les noies t’animen. Es crea un espai d’amistat, diferent».

Apareix el nom de Fátima i Anna Ramos, l’entrenadora, rescata una anècdota de la memòria: «Em va dir: ‘M’he vacunat i m’ha sentit fatal, però he vingut perquè, si no, em saltava un dimarts’. Els dimarts són sagrats». La Naby, una altra jugadora, «treballava de netejadora en unes oficines que eren molt lluny i venia tot i que fos per 45 minuts. Amb un somriure. I deia ‘és que em val la pena’. Un dia va venir per 10 o 20 minuts, literalment. I vaig pensar ‘és que realment no té una tarda tan divertida com la del futbol’. Allà t’adones de les petites coses», apunta Ramos. «Quan neixes aquí ho tens tot molt fàcil. Et relaxes: bé, si no jugo avui jugaré demà, segur que els meus amics poden. I aquí és o jugo avui o estic set dies sense jugar, una setmana sencera, així que si puc hi vaig. Si tu estàs bé al teu país i en el teu dia a dia, ja no valores tant el temps», conclou.