El futbol com a eina per a la inserció social

Es diu Yacouba Conde (Nzerekore, Guinea, 1998). Tot i que per a molts només és un problema més davant el qual girar el cap per fer com que no existeix. Un número més. Una més de les milers de persones que cada any arriben a les nostres costes després de deixar-ho tot perseguint un demà millor. I una més de les que una vegada aquí, en un món que no és el seu, sense recursos, soles, abandonades a la seva sort, es veuen obligades a lluitar per una vida digna.

Només a Barcelona, segons l’informe de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar del 2019, hi ha més de 3.800 persones sense llar. La xifra ha augmentat un 83% en 11  anys, i gairebé el 18% d’aquest col·lectiu té entre 18 i 30 anys. És la franja que creix en més proporció, i és una de les més perilloses perquè talla la transició cap a l’edat adulta. Però rere les hipòtesis i les xifres tan inhumanes hi ha les persones. I existeix també l’irrompible somriure de Yacouba, que va arribar a Barcelona ja fa sis anys, després d’una odissea de dos anys que el va portar per Mali, Algèria i el Marroc.

«M’agrada moltíssim el futbol, des de petit. Quan arribo a un lloc nou el primer que busco és el futbol», explica Conde, un dels participants del projecte socioesportiu de Street Soccer Barcelona. Es tracta d’una associació sense ànim de lucre, nascuda fa dos anys, que treballa contra l’exclusió de les persones sense llar, i en altres situacions de risc d’exclusió, aprofitant el potencial del futbol com a eina d’inclusió, integració i emancipació per millorar la seva vida i per fer caure fronteres, tant físiques com mentals. «És un llenguatge universal per a tothom», assegura Fredi Vidal, impulsor i ànima, juntament amb l’argentina Michi Borgstrom, d’un projecte que el 2019 va ajudar fins a 171 persones de 39 nacionalitats diferents i d’entre 18 i 55 anys –amb una mitjana de 25– i va oferir més de 2.500 dinars i dutxes.

«Hem viscut anys durs i hem patit molt. I un pot sentir-se sol. Però venir aquí, jugar i passar-ho bé ajuda moltíssim. T’oblides d’altres problemes. Fas amics. Perquè quan la pilota roda tots la veiem igual. Tots som iguals. Això ens dona vida, gasolina per seguir, felicitat, esperança i il·lusió. És un alliberament», accentua Yacouba, que el 6 de juliol passat va bufar les espelmes del pastís que li van fer al centre en el qual residia per celebrar el seu 22 aniversari. Ara ja està en una altra residència. «Res és permanent per a ells, i per això és tan important que cada dimarts i cada dijous hi hagi entrenament, i que tinguin una cosa fixa que saben que passi el que passi sempre serà allà», emfatitza el Fredi.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Mentrestant, el Yacouba no perd el somriure. «Miro al futur amb optimisme. Content. Espero arreglar aviat la meva situació», afirma abans d’afegir que «puc jugar de defensa, però m’agrada més jugar de davanter». Perquè li encanta marcar gols. «Marcar un gol és una bogeria. Quan soc al camp només penso a marcar, i quan ho aconsegueixo em sento molt, molt feliç», conclou abans d’acomiadar-se per jugar un segon partit al parquet del pavelló de les Tres Xemeneies, al Poble-sec.

S’acomiada prometent que marcarà un gol. I marca un gol, dona una assistència i transforma un penal. I al final del partit somriu; tan radiant i orgullós com si hagués acabat de guanyar una Copa d’Europa. No la guanyarà mai, ni arribarà a jugar en el seu Barça, tot i que, com lamenta el Fredi, molts ho pensen a l’arribar aquí. Però gràcies al futbol, Yacouba Conde ja ha guanyat una cosa molt més important.