Generació Alexia: les revolucions del Barça femení (dins i fora del camp)

I encara hi ha més. Malgrat el pintoresc afany de tots els que continuen defensant que el rècord d’assistència a un partit de futbol femení registrat al Camp Nou va ser un incident puntual de caràcter més folklòric que esportiu, la realitat ha continuat oferint contundents exemples de la puixança del futbol practicat per dones. Les entrades per al partit de semifinals de la Lliga de Campiones entre el Barça i el Wolfsburg que es disputarà el divendres 22 al coliseu blaugrana van volar en un parell de dies. Les localitats per assistir a la final de l’Euro que es jugarà el 31 de juliol a l’estadi de Wembley es van esgotar en una hora. El rotatiu anglès ‘The Guardian’ ha posat en marxa una ‘newsletter’ setmanal dedicada exclusivament al futbol femení. I després hi ha el tema de Sant Jordi.

Festa a Sant Jordi

‘Vicky Losada, capitana’, escrit pel periodista Andrés Corpas; ‘Totes unides fem força!’, d’Aitana Bonmatí (en col·laboració amb Cristian Martín); ‘Barça Femení:« »Història des dels orígens fins el triplet’, de Manel Tomàs; ‘Dones de futbol’, de Natàlia Arroyo Clavell; la sèrie infantil ‘Alexia Superfutbolista’... Són alguns dels títols consagrats al futbol femení que el dissabte 23 d’abril tindran probablement un lloc entre els llibres destacats de la jornada. Si parlem estrictament de novetats, superen en nombre els de temàtica futbolística en clau masculina. Això no és un miratge. És un fenomen molt real.

Apartades fa un segle

Arribats a aquest punt, no està de més recordar que quan fa justament un segle les autoritats futbolístiques angleses van decidir apartar les dones de la pràctica del futbol, els partits de futbol femení atreien amb regularitat desenes de milers d’espectadors (53.000 en un partit jugat el 26 de desembre de 1920 al Goodison Park de Liverpool, entre les formidables Dick, Kerr Ladies i el St. Helen’s Ladies).

Emparant-se en un discurs que presentava la pràctica del futbol com una amenaça per a la missió reproductora que la societat de l’època assignava a la dona, la federació anglesa va prohibir el 1922 als clubs afiliats que prestessin les seves instal·lacions a equips femenins, un veto que va foragitar ràpidament els patrocinadors i els mitjans de comunicació. Sense camps, sense finançament i sense cobertura periodística, el futbol femení va passar de ser un esport de masses a ser un acte de resistència practicat en la clandestinitat. No és que deixés d’interessar; és que el van condemnar a la invisibilitat. 

Ignorància i misogínia

Va haver de passar mig segle perquè la situació comencés a canviar. Només a finals dels anys 60 i principis dels 70, les diverses federacions europees es van avenir a reconèixer l’existència del futbol femení. A Espanya no va passar fins al 1980. Una dècada abans, el 25 de desembre de 1970, el Camp Nou havia acollit un partit de prova entre un equip del Barça sense reconeixement oficial i la Unió Esportiva Centelles.

La ignorància disfressada de misogínia (¿o és a la inversa?) va donar lloc a paràgrafs com el següent en les cròniques que la premsa local va publicar sobre aquest esdeveniment: «El respectable s’ho va passar en gran, però no en funció al joc exhibit [sic], sinó als errors presenciats i a la convicció que les dones poden dedicar les seves estones d’oci a la pràctica de l’handbol, el bàsquet o el joquei sobre patins o herba si volen formar en la disciplina esportiva del club, perquè, decididament, això del futbol no està fet per al seu sexe».

«Elles han sostingut el barcelonisme»

Doncs bé, en els últims anys, ha sigut justament el joc exhibit per equips com el FC Barcelona el principal banderí d’enganxament del futbol practicat per dones. Així ho ha reconegut algú tan autoritzat com l’entrenador del primer equip masculí del club blaugrana, Xavi Hernández. «La proposta de joc [del Barça femení] és molt bona –assegura el tècnic de Terrassa–. Per a nosaltres són un exemple. En aquests últims anys, elles han sostingut el barcelonisme perquè han mantingut el model de joc del que crec que ha de ser el Barça». No hi ha condescendència en les seves paraules, només sincer reconeixement.

Però la qualitat del joc tampoc ho explica tot. Darrere d’aquesta nova fascinació pel futbol femení hi ha alguna cosa més. Uns comportaments diferents. Una manera d’entendre la competició més sana i menys tòxica. Un compromís. Uns valors (si és que aquest terme no ha deixat de tenir sentit a força de ser utilitzat com a estratègia de màrqueting). 

Conjunt d’intangibles

Notícies relacionades

La nit històrica del Barcelona femení al Camp Nou: «És una inspiració per a les nostres filles»

Vine a escalar i apunta’t a competir: s’obre el termini d’inscripcions

Gestos i imatges que avui és impossible veure en el cínic i hiperprofessionalitzat món del futbol masculí: les jugadores del Reial Madrid aplaudint l’afició barcelonista després de caure eliminades al Camp Nou; les futbolistes del Barça mantejant una jugadora de l’equip rival al final d’un partit; la guanyadora de la Pilota d’Or atenent amb la millor de les disposicions tot aquell que s’acosta a demanar-li un autògraf o una foto; una estrella absoluta (la noruega Ada Hegerberg) renunciant a jugar un Mundial per denunciar la desigualtat entre homes i dones que és subjacent en les polítiques de la federació del seu país...

Aquest ric conjunt d’intangibles està despertant cada vegada més l’interès no només dels aficionats, sinó també de les marques comercials, perquè l’únic que necessitava el producte per vendre’s bé era que algú es prengués la molèstia d’ensenyar-lo. Ara el repte serà aprofitar aquesta nova visibilitat i l’arribada dels diners per créixer sense perdre la connexió amb la gent. Perquè, lluny dels contractes delirants, els egos desmesurats, les llotges vip, les explosions de violència i les trames corruptes, el futbol veritablement popular es continuï escrivint amb F. De femení.