Les ferides obertes del ‘Costa Concordia’: 10 anys del tràgic naufragi

El 13 de gener del 2012 ha quedat gravat per sempre en la psique italiana. Aquell dia, el ‘Costa Concordia’, un colós metàl·lic de 290 metres de llarg i 35 d’ample, part del grup nord-americà Carnival Corporation, va naufragar per un error humà al xocar contra les roques de l’Scole del Giglio, que van provocar un esquinçament de 70 metres al casc. La falta d’una reacció ràpida per part dels oficials del barco, les negligències en la gestió del naufragi, i la posició geogràfica de l’accident, així com el gran nombre de passatgers –nombrosos avis–, van desencadenar una tragèdia encara més greu. Hi van morir 32 persones —entre ells també un espanyol, el mallorquí Guillermo Gual, de 68 anys— i més de 100 hi van resultar ferides, algunes dels quals van haver de ser hospitalitzades.

Seqüeles psicològiques

Però per als supervivents la vida tampoc va tornar a ser la mateixa. «Hem tornat al Giglio per exorcitzar l’infern que vam viure», afirmava Ester Percossi, una altra de les nàufragues que van participar en els actes a la petita illa italiana (a què també va assistir l’alcalde, Sergio Ortelli, aquell dia un dels primers en prestar auxilis als afectats). «És ser aquí i sentir que se m’encongeix el cor», ha dit la dona. Com ella, hi va haver molts que per anys van denunciar les seqüeles psicològiques originades per l’accident.

Ernesto Carusotti, per exemple. Ell, el desembre passat, després d’anys de batalles judicials amb la companyia propietària del barco, va obtenir una xifra rècord (92.700 euros) com a rescabalament, després que un jutge de Gènova reconegués el vincle entre el naufragi i l’estrès posttraumàtic que li va provocar l’esdeveniment. Una sentència que ha establert un precedent judicial històric, tot i que és incert que altres, en el futur, puguin seguir el mateix camí amb facilitat. En qualsevol cas, «aquesta serà l’última commemoració pública», ha dit l’alcalde Ortelli.

Capità a la fuga

El ‘dolent de la pel·lícula’ sempre ha sigut, i és, Francesco Schettino, el capità del barco, condemnat el 2017 amb sentència definitiva a 16 anys de presó, i que ara transcorre els seus dies a la presó d’alta seguretat de Rebibbia, a la perifèria de Roma. En aquest lloc, va filtrar recentment la premsa italiana, estudia Periodisme i Dret. Ni Itàlia, ni el món, l’han perdonat. I el motiu no és només en la seva decisió d’acostar-se a límits inconcebibles a la costa, en un lloc on no hauria d’haver estat, per fer un gest de reverència a un conegut (l’anomenat ‘inchino’ en argot mariner italià). També va ser culpa seva retardar la petició de socors i, després, tacar-se de la vergonya d’abandonar la nau durant l’emergència, amb passatgers encara a bord.

Notícies relacionades

Les últimes roses de Sant Jordi catalanes

Catalunya acollirà ‘vacances en pau’ per a 30 nens ucraïnesos

Tot això encara que, des de l’inici, va quedar clar que no en podia ser l’únic responsable. Per això Costa Crociere finalment va ser condemnada per la Justícia italiana a rescabalar tots els afectats, fins i tot després que la naviliera ja havia desemborsat 85 milions d’euros a 2.623 passatgers i 906 membres de la tripulació. Ni Schettino va ser l’únic acusat de múltiple homicidi i condemnat a penes de presó. Uns altres van ser el timoner, Jacob Rusli Bin, el director de la unitat de crisi de la companyia, Roberto Ferrarini, els oficials Silvia Coronica i Ciro Ambrosio, així com Manrico Giampedroni, llavors director d’Hoteles de Costa Crociere, i acusat per la seva gestió de la tragèdia. Tots ells, en qualsevol cas, avui són persones lliures.

També hi va haver un heroi, Gregorio de Falco, oficial de la capitania que aquell dia nefast va estar al comandament de les operacions de rescat. La seva fama es va disparar després que es filtrés una trucada en què aquella nit, al comprendre que Schettino ja no era al barco, li va dir iracund: «¡Torni a bord, hòstia!». Però després fins i tot ell va abandonar el mar. Des del 2018 és senador en el Parlament italià.