Vida i llegat de Durruti en òpera rock

Tuli Márquez va publicar L’endemà, la seva primera novel·la, el març del 2013. Ve a tomb recordar que a l’obra el grup musical Les Roques remunta un moment baix de la seva carrera amb un musical sobre la vida de l’anarquista Buenaventura Durruti (1896-1936); en realitat, són els escàndols al voltant del muntatge, una espècie de Jesucrist Superstar amb cançons de la República en clau rock, el que reimpulsa Les Roques. Mesos després de la publicació de L’endemà, Els Surfing Sirles van treure Música de consum, amb una foto a la portada del multitudinari seguici fúnebre de Durruti a la Via Laietana de Barcelona. Per a Márquez va ser com un senyal diví: havia de fer una òpera rock sobre Durruti amb Els Surfing Sirles, formació que, a més, adorava. "Una banda amb la seva capacitat de crear tumult i convulsió no surt pas cada dia", diu.

Projecte impossible: Música de consum era l’últim disc dels Sirles. Ho deia a la carpeta. Entre la seva gravació i la seva edició va morir el guitarrista Uri Caballero (que va ser qui va proposar la foto de la tapa, i no pensant en l’embòlia que patiria, sinó en el to de les cançons), i el grup es va dissoldre. El seu esperit de germandat romàntica i malfactora no admetia cap altra decisió. Fa uns tres anys Márquez i Guillem Caballero, el teclista dels Sirles, actualment a Chaqueta de Chándal i reforç de Fetus, van reprendre la idea. I "van començar a ploure cançons", assenyalen. L’espectacle Durruti, t’estimo s’estrenarà a L’Atlàntida de Vic el 19 de setembre i tindrà una representació a les festes de la Mercè de Barcelona el 23.

L’assaig al qual va assistir EL PERIÓDICO el 5 de setembre a La Capsa del Prat de Llobregat feia caure de cul. Els músics: Pau Albà (bateria, percussions i veus), Xavier Garcia (baix i veus), Joan Colomo (guitarra i veus), Irene Molenz (guitarra i veus), Pablo Volt Pope (trompeta i veus), Júlia Soler (trombó i veus) i Guillem Caballero (teclats i veus). Jordi Castells a càrrec d’imatges i vídeo i Xavi Ollé com a tècnic de so. La inspiració reconeguda de l’obra és Tommy, de The Who, amb picades d’ullet també reconegudes a The rocky horror picture show i a El fantasma del paraíso. Cal·ligrafia de base sobre la qual volen els Beatles, els Sonics o el Sufjan Stevens d’Illinois. "Júlia [Soler, de Les Testarudes] ha donat gruix als arranjaments de vents –explica Caballero–. Han anat creixent i sí que recorden Sufjan Stevens, però no sé per què". Hi ha una versió d’Und was bekam des Soldaten Weib?, de Bertolt Brecht i Kurt Weill.

Brian Wilson, ídol màxim

Márquez va prendre com a referència per al llibret El curt estiu de l’anarquia. La vida i la mort de Durruti, de Hans Magnus Enzensberger. Les lletres que anava passant a Caballero eren "poemes sense un registre clar", amb diàlegs i parts recitades i per a cor, a més de les essencials. Caballero s’ho va passar "superbé" convertint aquest material en cançons. Va emergir el seu jo Brian Wilson, "ídol màxim", i va gravar maquetes amb arranjaments de violí, violoncel, clarinet, vibràfon, etcètera, via sintetitzador. Els destinataris de les maquetes es van embarcar en el projecte i el van fer aterrar en la realitat. "De tant en tant, tenir ambició està molt bé", opina Caballero.

Durruti, t’estimo, espectacle en què els artistes es presenten com la Companyia Les Solidàries, amb referència al grup d’acció molt directa Los Solidarios, del qual Durruti va formar part, surt a la palestra sense el suport d’un elapé. Márquez i Caballero asseguren que es gravarà. El músic, de fet, es frega les mans amb els arranjaments extra que té al cap i que sap perfectament a qui demanarà arribat el moment. Ara per ara només hi ha dues cançons registrades, de les quals Convé negar-ho tot (un cop més) és el single. L’aspiració és que l’espectacle musical es converteixi en un muntatge escènic, amb Pol López, ja embarcat, al capdavant d’aquest apartat. Márquez n’imagina el resultat final, si algú s’anima a produir-lo, com una Òpera dels tres rals al servei de les Missions Pedagògiques de la República. De manera que Durruti, t’estimo és un embrió, però quin embrió.

Notícies relacionades

Gratis i per a tota la família

Manchester, ciutat convidada i agermanada

L’obra, salta a la vista des del títol, "simpatitza amb les idees llibertàries", en paraules del tàndem creatiu. A Márquez no el disgustaria que originés escàndols, com els origina l’obra de Les Roques a L’endemà. "Molestar la ultradreta sempre és benvingut", diu. Caballero ho veu difícil ("vivim en un món capaç d’assimilar qualsevol dissidència", diu) i es conforma de divulgar la controvertida vida del revolucionari "més enllà del seu vessant com a figura pop".

Música de consum estava dedicat a la memòria d’Uri Caballero i Carmen Roa, la mare d’Uri i Guillem. Que Márquez coneixia perquè la seva mare era la farmacèutica de capçalera de la família. "Aquest projecte és com tancar d’una manera maquíssima un cercle que va començar en un moment de dolor", considera Caballero.