Percebers, com Spiderman: les claus d’una feina de risc

Tot i que aquests professionals li treuen una mica de ferro: «¿Quants accidents greus hi ha de percebers?». Per fortuna, pocs. No és casualitat. Tot i que no estan lliures de patir contratemps, i haver-n’hi, n’hi ha, els mariscadors coneixen com ningú el mitjà en el qual treballen. A terra són col·legues, a la mar, a més, són germans.

En llanxes s’aproximen a les roques. Anomenen cada roca pel seu nom: «el Placerín», «la Llaneza», «el canalón», «Baxón» .... Això va també en l’ofici. Aprofiten el trajecte a velocitat considerable per posar-se al dia. Un ha sigut pare fa poc. Un altre té al cap ampliar família. A l’enfilar el cap Peñas es fa un silenci que aguditza el rugir del mar. Són enmig del no-res: ells i la mar.

Se senten privilegiats per ser allà: «¡Qué guapo ye esto!», exclama un. La resta, assenteix. LA NUEVA ESPAÑA els va acompanyar en la jornada inaugural de la campanya a Peñas.

El Berto, el pilot de la llanxa, els aproxima a les roques en una espècie de ball amb la mar. Gairebé un ritual. I comença la feina dura. Uns es pengen sacs als quals van llançant el percebe a la cintura; d’altres, es posen samarretes sobre el neoprè que lliguen amb un cinturó, i entre samarreta i vestit d’aigua van llançant els percebes que després «paren».

El casc és també imprescindible per a molts professionals que castiguen els seus cossos a una velocitat endimoniada contra les millors penyes en terreny perillós, tot i que no tots el porten. En feina esculpeixen les roques, gairebé com artistes que mimen peces.

Es concentren en la roca i a la mar: «¡Ve una (onada)!», crida el llanxer. I els pescadors s’aferren a la roca, o es llancen a la mar per evitar el cop del Cantàbric. En el temps de feina, els percebers salten d’una pedra a l’altra amb facilitat, com una espècie de «Spiderman» al cap Peñas. Aquests superherois asturians tenen un secret: mai donen les esquena al mar.

Els percebers, mentrestant, van agafant pinyes de percebes, aquest mos de mar que cotitzen a l’alça a les llotges asturianes i presenten important demanda especialment per Nadal. No tots són iguals: en la mateixa penya es distingeixen dos grups de percebes, els de sol i els d’ombra. Els primers estan exposats directament a l’onatge, són curts i gruixuts i la seva coloració és fosca, la seva carn dura i més saborosa.

Els d’ombra viuen en cares protegides o en esquerdes, generalment competint amb els musclos. Per sobresortir per sobre d’aquests, desenvolupen molt en longitud i, tot i que també ho facin en gruix, interiorment són de carn tova i amb «molta aigua», segons s’explica al llibre «Recursos pesqueros de Asturias 2».

Amb les bosses –o les samarretes– plenes de percebes, els mariscadors tornen a les llanxes on netegen el preuat marisc de pedres o qualsevol altra impuresa que els resti capacitat de pesca. Arturo Menéndez, guardapesca de la confraria de Luanco, els pesa les captures.

Han arribat al màxim, vuit quilos. Els que arriben al límit se la juguen de nou a les roques. Una onada brava els fa posar-se al seu lloc: «¡Vol menjar-nos la mar!», exclama el Berto.

És el moment de tornar a port. La majoria vendrà les seves captures a la tarda en la rula que més els interessi, generalment Puerto Vega, capital percebera del Principat. Els de Luanco amb prou feines descansaran el just per tornar a la mar: «Aquest és l’ofici més guapo del món», reconeix Abraham Mazuelas, amb dos cicles formatius de grau superior que un dia va decidir que la seva vida laboral la fuetegés el mar. L’afició dels asturians pel marisqueig es perd en el temps.

Notícies relacionades

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

Els jaciments prehistòrics de nombroses coves asturianes, pròximes a la costa, mostren com els nostres avantpassats, fa més de 25.000 anys, practicaven ja l’art de mariscar recollint llàmpares en gran abundància.

L’art de cavar percebes a penes ha canviat en els temps. «És vida, és adrenalina», reconeixen els de Peñas, que en a penes unes hores porten de la roca al plat el sabor del Cantàbric. Tot i que per a això hagin de jugar-se la vida. En això també comparteixen alguna cosa amb l’«Spiderman».