«És una vergonya democràtica»: els familiars lamenten el tancament de la investigació dels geriàtrics

Paraules com menyspreu, barra, indignitat, cinisme o engany ressonen en les converses amb els familiars al referir-se a la classe política que ara dona carpetada a l’assumpte. Demanen transparència per evitar una altra situació com la de la primavera del 2020 i afirmen que conèixer aquesta desgraciada notícia d’EL PERIÓDICO agreuja encara més el seu dolor.

«És una vergonya democràtica»: els familiars lamenten el tancament de la investigació dels geriàtrics
3
Es llegeix en minuts
Elisenda Colell
Elisenda Colell

Redactora

Especialista en pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI

Ubicada/t a Barcelona

ver +

A la residència Bertran Oriola, al barri de la Barceloneta, el reguitzell de morts va començar el 6 d’abril del 2020. A finals de maig es comptaven 42 morts de residents. Una, la mare d’Enriqueta López. «La meva mare va morir perquè es va ennuegar amb el menjar: d’altres van morir nafrats, deshidratats... Van morir perquè no hi havia personal que els atengués, per abandó de funcions», explica la filla. Ella, com tants altres familiars, demanen explicacions als polítics, necessiten saber què va passar dins els centres i per què. Esperen que el seu dolor, almenys, serveixi perquè una hecatombe d’aquestes característiques no es torni a repetir mai. «És una vergonya democràtica, amb totes les lletres, que el Parlament no vulgui investigar què és el que va passar allà dins», exclama María José Carcelén, portaveu de la coordinadora de residències 5+1, que agrupa molts familiars de tot Catalunya.

«¿Com que no es fa la comissió d’investigació? M’acabes de deixar morta, aquesta és una altra punyalada, com si em tornessin a matar la mare... Pensava que aquesta vegada ens farien cas», es lamenta, sorpresa, López. Ella, com la quarantena de familiars de la plataforma del centre de la Barceloneta, necessiten respostes. Necessiten saber qui va dictar l’ordre, qui va dir que no s’atenia els avis. Per què la seva residència, a l’emmalaltir els treballadors del geriàtric, no va contractar més personal per fer-se càrrec dels seus familiars. Ho han intentat per la via judicial i sempre s’arxiva. Només van aconseguir que el Govern canviés els gestors del centre l’estiu passat. Però va ser massa tard.

«Cal fer retre comptes als nostres governants, que ens expliquin què van fer malament, que donin la cara amb transparència... ¡Han mort centenars de persones en condicions indignes! ¡Ens mereixem saber què ha passat!», exclama Carcelén. «Els polítics eren al capdavant de la gestió de les residències i s’han d’explicar a la ciutadania. És un exercici d’higiene democràtica», es queixa.

Notícies relacionades

Opinen el mateix l’associació Els Estels Silenciats, una altra agrupació de familiars que, de fet, van ser uns dels promotors d’aquesta comissió d’investigació. «És evident que cal construir un nou model de residències, l’actual està podrit... però no es pot fer sense saber què va fallar. Les conseqüències de la primera i la segona onada a les residències van ser molt greus, i que no vulguin investigar la qüestió és voler-ho amagar», es queixa Víctor Echaniz, portaveu de la plataforma. «Si no sabem què va passar, si no depurem responsabilitats, aquest nou model neix amb els fonaments esquerdats», insisteix. «I es pot repetir quan es tornin a col·lapsar els hospitals», aventura.

Paraules com menyspreu, barra, indignitat, cinisme o engany ressonen en les converses amb els familiars al referir-se a la classe política que ara dona carpetada a la qüestió. La nova consellera de Drets Socials, Violant Cervera, amb prou feines s’ha reunit amb cap associació. «Ens dol, perquè per reunir-se i pactar els protocols i les mesures amb els empresaris del sector sí que té temps», es queixa Carcelén, que ja ha demanat diverses trobades amb Cervera. «Tornem a un Govern que s’allunya de les famílies, els avis i les persones, i només pensa en els empresaris», insisteix. També Echaniz critica aquesta preferència de decidir les mesures de protecció als centres sense comptar amb els familiars ni els treballadors, víctimes d’una precarietat crònica i l’escassetat de personal. Mentrestant, les famílies, que no es van poder acomiadar dels seus parents, ni tan sols participar en l’enterrament, fan el dol com poden. «I els polítics, com si no hagués passat res, si com això no fos cosa seva», assenyalen les associacions.