La ‘ruta del bakalao’ compleix 40 anys

Sempre resulta difícil establir el naixement d’un corrent musical, però fa ja gairebé 40 anys –sí, ¡40 anys!– que el País Valencià es va llançar de manera definitiva en braços de l’hedonisme discotequer, creant un estil propi que va rivalitzar amb les millors sales de ball d’Eivissa o Barcelona, i que en menys d’una dècada va quedar convertit en una altra cosa, molt diferent i associat per sempre a la ‘ruta del bakalao’, la xacra que va acabar marcant per sempre l’oci nocturn valencià.

Segons la llegenda urbana, el nom de ‘bakalao’ deriva de l’expressió «esto es bakalao del bueno» amb referència a un tema musical ‘destroy’. I la ruta no era cap altra cosa que un circuit de discoteques que anava encadenant horaris, cosa que permetia, en molts casos mitjançant drogues, passar tot el cap de setmana (en ocasions de dijous a dilluns) de festa contínua. Al principi a la carretera costanera del Saler, a València, però el fenomen també es va propagar a Alacant, on anys després va arribar a encunyar-se el nom de ‘la ruta de la carxofa’. Discoteques com APTCE (Sant Vicent), Terapia (el Rebolledo) Sakkara (Guardamar del Segura), KKO i Hook (Torrevieja) Metro (Bigastro), Watts –que després passaria a ser Revival– (Los Montesinos), Central Rock (Almoradí), Skandalo (Callosa d’en Sarrià) i El Límite (Santomera, Múrcia), entre d’altres, van ser els principals temples ‘bakalaers’ dels alacantins. (Nota: Els enllaços de cada discoteca remeten a vídeos i/o música dels anys 90).

Els tancaments d’alguns d’aquests santuaris de la música electrònica, com Revival, sumats a la clausura de Puzle a València l’octubre del 2011, n’han anat esborrat pràcticament tot el rastre. Únicament algunes supervivents, com Central Rock, popularment anomenada ‘la Céntral’, i les festes ‘remember’, que durant els últims temps han congregat en diferents discoteques a nostàlgics de la música ‘bakala’ dels 90, en mantenen viu el record.

Els llavors protagonistes d’aquell moviment juvenil avui són pares que assisteixen a noves formes d’oci nocturn en els seus fills. Sota risc de caure en la generalització, el cert és que aquesta nova generació ha enarborat el ‘botellon’ al carrer o el ‘tardeo’ contra el gust dels seus progenitors per les discoteques.

Però abans que la ruta del bakalao s’acabés autofagocitant al ritme que marcaven les cròniques de successos, hi va haver una cosa molt diferent. Una manera d’entendre la nit que va convertir el País Valencià en un centre d’atracció modern que rivalitzava amb la ‘movida’ madrilenya, i que de fet va veure passar per les seves sales a alguns dels seus protagonistes, com Almodóvar o Alaska.

El documental ‘72 h ...Y Valencia fue la ciudad’, emès ja fa bastants anys, recuperava l’essència d’aquells anys vuitanta, amb el guiatge de dues persones que la van viure de primera mà, Óscar Montón i Juan Carlos García: «Durant prop d’una dècada vam tenir una productora que gravava cada setmana a les discoteques de referència, a Spook Factory, Barraca, Chocolate... Va arribar un moment en què vam pensar que tot aquell material donava per a un documental, si s’unia amb les declaracions dels qui ho van viure».

Enrique Bunbury, Loquillo o Rafa Sánchez també van opinar sobre aquells anys, que consideren irrepetibles, i que van servir «perquè la gent s’adonés que a València estava passant una cosa que no passava en cap altre lloc d’Espanya». Bunbury reconeix que s’havia de viatjar a València per veure alguns grups que no actuaven en cap altre lloc, i que no obstant allà congregaven centenars de seguidors. Dècades després, és un fenomen que continua viu gràcies a The Cult, The Mission, Alien Sex Fiend... noms associats per sempre a la ‘movida’ valenciana, no tan popular com la madrilenya, però que sens dubte va saber treure tot el suc al seu caràcter gairebé ‘underground’.

Coincidint amb la sortida al mercat d’aquest DVD, també es va editar un disc que l’acompanya, i que recuperava les cançons d’aquell fenomen. A ‘72 horas. La ruta a Valencia’ conviuen Nitzer Ebb, Front 242 i Anne Clark amb Megabeat i Chimo Bayo. Els vuitanta i els noranta. L’època de creixement i d’esplendor d’un fenomen que quedarà per sempre associat als reportatges tremendistes, però que va donar molt de si abans que es convertís en un producte de consum massiu.

Però ¿en què va consistir? ¿Quina va ser la clau de l’èxit? Resulta impossible entendre aquell auge sense situar-se a la València de principis dels vuitanta. En una ciutat que lluitava per treure’s de sobre els anys foscos de la dictadura, i que encara no havia arribat al nivell de cosmopolitisme de Barcelona o Madrid, però que tenia el seu propi pla. En aquells anys, la renovació estètica i social no només va arribar als vestits i els pentinats, sinó també al concepte mateix de les discoteques.

Com assegurava el periodista valencià Joan M. Oleaque en el seu assaig «En èxtasi», l’estudi més complet del fenomen de la ‘ruta’ fet fins a la data, «en aquest país, ballar mai havia sigut cosa d’homes. El seu lloc era generalment la barra, veient ballar les dones. Però a València tot allò va canviar». De les tradicionals discoteques de finals dels setanta, que es limitaven a punxar els èxits del moment, es va passar a un nou concepte, pròxim al que ara es coneix com a ‘club’. Un entorn exclusiu en què cabien totes les tribus urbanes, des de ‘pijos’ a rockers, i en què tots van acabar unint-se per una mateixa filosofia.

No hi ha dubte que la música va ser l’espurna que ho va encendre tot. Des de 1980 Carlos Simó estava al capdavant de la cabina de Barraca, aplicant la màxima que faria gran la «festa»: barrejar els ritmes ballables amb altres que en principi no ho eren en absolut. El 1984 a la idea s’unia Spook Factory, amb el guiatge de Fran Lenaers, i de manera paral·lela, Chocolate, amb Javi Gitano als plats. Quedava constituïda la «santíssima trinitat» de les discoteques valencianes, cada una amb el seu estil, però amb una filosofia comuna, resumida de manera molt breu pels germans Auserón, de Radio Futura: «El que passava a València no passava en cap altre lloc. Barrejar els temes ballables amb les cançons més tristes de The Cure era tota una gosadia». Barraca, a més, va trencar motllos al començar a obrir els diumenges a les 6 del matí, una cosa que llavors no passava enlloc més.

Amb Lenaers va arribar una altra innovació com va ser la incorporació de la taula de mescles i els dos plats a les cabines, amb l’inici de la tècnica de mesclar temes.

Tota aquella aposta arriscada aviat va atraure els valencians més inquiets, i músics, artistes, dissenyadors... Tots units al voltant d’un còctel únic, en què cabien grups aparentment irreconciliables: de The Human League a Ramones; de Tom Waits a The Sisters of Mercy, i així contínuament, enganxant un públic cada vegada més nombrós i implicat, que va trobar en el «so València» la seva religió, i en la mescalina, la droga de moda, el vehicle amb què deixar-se portar fins al límit.

A l’empara de tot el fenomen van anar sorgint multitud de productores musicals al País Valencià, sobretot a València, ciutat que va arribar a acollir ella sola més segells discogràfics que la resta del país.

Nits eternes, de 72 hores de durada, com les que donen títol al documental, i que van donar l’inici a una llegenda que va fer que, amb els anys, València es comparés amb Manchester, per la seva capacitat per crear un so propi partint del no-res. Com recordava recentment Fran Lenaers, un dels «pares» del fenomen, «el públic era el principal motor de la festa, i la música era molt més variada que la que s’escolta actualment a les discoteques. Ara s’escolten temes fets per productors directament per ballar, però llavors no era necessàriament així. Es punxava música que inicialment no estava concebuda per ballar, però el públic s’hi acabava adaptant».

La fugida

La fórmula va funcionar durant anys, però també portava implícita la seva pròpia autodestrucció. Les circumstàncies obligaven els dj a ser cada vegada més creatius, a continuar endinsant-se en un concepte de mescles que en molts casos ja no donava més de si. El públic esperava ser sorprès constantment, i a més començava a acudir en massa i a convertir les discoteques en alguna cosa més que un petit secret compartit. Com recorden Montón i García, «hi va haver un moment en què la festa es va traslladar al pàrquing. A les discoteques ja no hi havia 600 persones, sinó milers, i a més començaven a sortir discoteques a tot arreu. I va arribar una nova generació, amb altres gustos i altres drogues».

I el conte es va acabar. A principis dels noranta, poques eren les sales que mantenien l’essència, i no obstant el nombre de negocis havia crescut com l’espuma. Era l’època d’Espiral, Puzle, Heaven, Zona, Límite Local, N.O.D. o ACTV (el nom complet del qual era Actividades Culturales de Termas de Victoria), i per descomptat de les clàssiques, Barraca, Spook i Chocolate, que mantenien les seves sessions, però que a poc a poc van anar avançant cap a un estil més dur.

Chimo Bayo triomfava a tot el món amb «Así me gusta a mí», collint els fruits de molts anys punxant a Arsenal, un altre dels llocs de pelegrinatge. S’editaven discos i la gent venia en massa des de tot Espanya a comprar samarretes, gorres, adhesius...

Però no va ser l’únic en assaborir l’èxit. Altres grups, com Double Vision també van arribar a saltar les nostres fronteres.

Pràcticament tots els joves valencians sabien el que es coïa a pocs quilòmetres de distància de casa seva i, no obstant, l’essència de la festa ja feia temps que s’havia perdut per sempre.

L’arribada d’una nova generació de joves i de disc joqueis va acabar engolint l’estil forjat en els vuitanta. Els Lenaers, Simó i companyia van anar deixant el lloc a les noves icones de la festa: el mateix Chimo Bayo, Kike Jaén o José Conca van canviar, a poc a poc, la manera d’entendre una sessió. Els ritmes es van anar endurint, compaginant-se amb les anomenades ‘cantaditas’ o ‘pastelitos’ amb una etapa en què molts productors es van dedicar ja de manera exclusiva a la creació de ‘hits’ per a les pistes de ball.

Es va acabar allò de la música «per no ballar». «El pla era començar la sessió de manera brutal des del principi, i no fer pensar gaire la penya», reconeix un dels dj d’aquella època en què, com passa sempre, altres ciutats havien après a treure partit del fenomen. Amb els noranta, la màquina se’n va anar a viure a Barcelona, la Comunitat va perdre per sempre l’hegemonia, i va acomiadar la seva única època d’esplendor.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Els nombrosos accidents de trànsit després de les inesgotables sessions de festa, amb les consegüents víctimes mortals, van cridar, lògicament, l’atenció mediàtica sobre aquest fenomen ja en via de degeneració.

La ‘ruta del bakalao’, finalment, ha quedat gravada en la memòria col·lectiva amb la imatge de joves desenfrenats a cop de drogues i alcohol, i ha oblidat completament el que va suposar en els seus inicis, com mostra aquest documental de Canal Plus emès el 1993 i presentat per un Carles Francino imberbe: