Tres històries de la primera vegada durant la Covid

Un acabat de graduar que aquest setembre ha començat a treballar com a professor en un institut, un jove metge que inicia la seva etapa professional en plena pandèmia i una parella que va formalitzar la seva relació el dia abans a la declaració de l’estat d’alarma expliquen les seves experiències. 

Marc Castillo: «No conec la cara dels meus alumnes»

Marc Castillo va fer la primera classe en un institut aquest setembre. Llicenciat en Història, als seus vint-i-pocs anys, tenia la docència com una de les seves possibles sortides, i una de les places de difícil cobertura que s’han multiplicat per la pandèmia li ha obert les portes d’unes aules on ara regnen les mascaretes. Un canvi radical en el dia a dia dels professors.

«La mascareta dificulta fins i tot l’entesa. Jo, per exemple, m’he d’esforçar més amb la veu, i l’expressivitat no és la mateixa, ni la teva ni la seva. No conec la cara de gaires alumnes, només dels que veig al pati», explica.

Aquesta realitat emmascarada el deixa sense bona part de les pistes que li han de confirmar, i més a un principiant, si el camí que ha agafat la classe és el bo. «No veus l’expressivitat a la cara dels alumnes», apunta.

La mascareta fa de barrera davant el contagi, però també de barrera social. «El que més noto és la distància amb els alumnes. Intentes no tenir gaire contacte però de vegades és inevitable acostar-te a una taula o deixar un boli», explica.

¿Por del contagi? «No. Pot ser que sigui perquè no m’hagi parat gaire a pensar-ho», admet. Però segueix el fil i reflexiona en veu alta. «Alguns caps de setmana me’n vaig al poble a casa dels meus pares i la meva mare és persona de risc...».

Tampoc les tècniques que pot utilitzar són les mateixes que pensava mentre es decidia a ser professor. «Està clar que ara és més difícil pensar en qualsevol cosa fora de l’aula o fins i tot que s’ajuntin tres o quatre per fer un treball», desgrana.

Després, també part de la seva atenció recau en què es compleixin les normes sanitàries. Tot i que defensa que els joves «ho tenen bastant interioritzat, sí que és cert que hi ha vegades que els has de recordar que s’apugin la mascareta». Però el repte més complicat és separar-los. «Pot ser que la distància sigui el problema més gran. Hi ha marques a terra però és inevitable que de vegades s’aixequin i s’ajuntin, com passa al pati. Allà, a més, es treuen la mascareta per dinar», recorda.

Borja Ruiz: «La nostra formació es veu perjudicada»

Els metges d’un futur immediat tindran molt clar com tractar pacients de Covid-19 però pot ser que no tant altres malalties. A Borja Ruiz l’explosió de la pandèmia el va agafar en el seu primer any com a resident de família i té clar que la formació dels MIR és una de les grans perjudicades.

La primera onada el va agafar rotant pels serveis d’un hospital. «D’entrada, es va cancel·lar i ens van enviar als nostres centres de salut. Va ser una setmana caòtica, cada dia era una ordre nova, un protocol nou. Una bogeria. La gent continuava presentant-se allà i ens dedicàvem a imprimir fullets, a habilitar telèfons i correus perquè poguessin enviar consultes i intentar sensibilitzar i educar la població. La meva funció aquella setmana va ser educació sanitària, no assistencial», recorda.

Al cap de pocs dies va tornar a un hospital que era un altre. «Tot era ple de galledes d’escombraries amb bosses vermelles i tothom amb els EPIs posats i amb mesures de seguretat extremes», recorda.

«La improvisació era contínua, t’aixecaves i sabies que havies d’anar a treballar però no sabies en quines condicions o amb quins protocols», recorda. La il·lusió de començar va anar deixant pas a un cert esgotament.

Van ser dos mesos a medicina interna i la traca final a urgències, on ja feia i fa guàrdies. «En la primera vam veure gairebé tot Harry Potter perquè no venia ningú, però després va començar a arribar gent amb saturació baixa a qui feies una placa i es veien els infiltrats bilaterals típics del coronavirus», explica. I tot, en precari. «Teníem FP2 però amb pany i clau i comptades i utilitzàvem la mateixa tota la guàrdia», recorda. Però tot i així no tenia por del contagi. «Pot ser que per inexperiència o perquè poguessin les ganes d’ajudar», diu.

Tot i que van estar i estan en primera línia, la veritat és que el tsunami de la pandèmia s’ha carregat part de la formació d’aquests joves. «La nostra formació es veu perjudicada. L’última etapa de la meva residència va ser assistència al coronavirus a urgències i tota la patologia típica es perd», explica. «Ni en les guàrdies ni a Primera hi ha temps per a la docència», remarca.

Tot això ha provocat un fort conflicte laboral amb els metges residents, vagues incloses. «És que els MIR són professionals en formació que no haurien de formar part d’aquesta plantilla estructural dels hospitals, però sense residents l’hospital no funciona», sentencia.

Construir una relació entre internet i el terrat

Maria Torró i Carlos Landete, 19 i 20 anys, van començar a sortir un dia abans del decret de l’estat d’alarma. Ara porten vuit mesos i tenen clar que la que és la seva primera relació seriosa està consolidada, però el camí per arribar fins aquí ha sigut de tot menys convencional.

Feia dues setmanes que es coneixien quan el 14 de març van deixar de poder trobar-se. «Van ser cinquanta dies i escaig», explica ella i admet que al principi «semblava tot una broma». «Durant el confinament no ens vam veure. Podríem haver-nos vist tirant les escombraries o passejant el gos però a ell li feia por», recorda divertida. «Per la policia, per si ens enxampaven», aclareix el Carlos, responsable.

«Parlàvem molt i tot i que no veure’s era un hàndicap passaves amb altres coses, com les videotrucades», explica ell. «Jo crec que ens va venir bé, ens va permetre conèixer-nos d’una altra manera», el rescata ella.

Finalment va arribar el mes de maig, l’inici de la desescalada i el permís per poder quedar de nou. «El primer dia vam quedar per córrer. No vam córrer gaire, més aviat va ser marxa, i després vam pujar a la terrassa d’una amiga», recorda el Carlos. «Hi havia felicitat però també nerviosisme, era com tornar a començar altre cop», explica. «Jo estava tremolant, literalment. Era com quedar per primera vegada», admet ara ella.

En tot aquest temps han tornat a a aquesta terrassa dues o tres vegades més, perquè els terrats es van convertir, i altre cop ho tornen a ser, en improvisats punts de trobada. «Allà s’ha fet de tot. Era l’única opció quan tot tanca a la una. Estàs acostumat a estar amb els teus amics i a la discoteca fins a les set i vols estar amb els amics. Nosaltres hem tingut problemes, algun esglai, algun veí... però res més», repassa conscienciós.

Notícies relacionades

La incertesa després del coronavirus: com viure sense futur (immediat)

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Carter temporal ell i professora i cuidadora de nens ella, estudiants tots dos, van aprofitar l’estiu per recuperar part del temps perdut, tot i que no sense obstacles. «Vam planejar molts viatges però només vam aconseguir anar a Mallorca», explica la Maria. «I ens va tocar confinar-nos uns dies pel positiu d’un amic», afegeix el Carlos. Tots dos coincideixen que la gran por era i és contagiar els seus avis però també que no passarien un segon confinament parlant per telèfon.

«És tot molt incert, però si estem bé un virus no podrà amb nosaltres, buscaríem una sortida si ens tornen a confinar, un xalet o el que sigui per als dos», asseguren completant un les frases de l’altra.