30 d’oct 2020

Anar al contingut

l'impacte de la Covid

Històries de la Covid: ser mare per primera vegada durant la pandèmia

El coronavirus està marcant experiències vitals i incrementant les incerteses

«Si abans abordar una cosa inèdita ja provocava nervis, ara és pitjor», indica una psicòloga

Nacho Herrero

Històries de la Covid: ser mare per primera vegada durant la pandèmia

A Miguel Lorenzo

Sempre hi ha una primera vegada... però mai abans havia sigut amb la Covid-19. El coronavirus ha marcat experiències vitals de moltes persones que han hagut d’afrontar grans canvis en les seves vides en una realitat completament inesperada. El primer fill, la primera feina, la primera relació estable o fins i tot l’entrada en una residència... moments únics que ara es viuen de manera completament diferent. Més dramàtica gairebé sempre, però amb el repte que suposa tota novetat.

«Per a tothom és una situació nova, única i impredictible, a tots ens marca però encara més davant situacions noves que generalment afrontes amb l’esperança que serà una cosa molt positiva», explica Natalia Ortega, directora d’Activa Psicología.

La influència principal, assegura, és negativa. «La sensació és d’indefensió, de falta de control i de por i això ens paralitza, no ens deixa treure tota la potencialitat que tenim i ens omplim de ‘i si...’ i quan passa això tendim a anticipar el negatiu i a passar per alt coses positives», assenyala.

«La gent gran té més capacitat d’acceptació, però els joves estan molt frustrats», assenyala una psicòloga

El bombardeig dels mitjans de comunicació augmenta aquesta ansietat i, tot i que pugui no semblar-ho, els joves són els més afectats. «La gent gran té més capacitat d’acceptació, però la gent jove ho ha vist inicialment com una cosa transitòria i molts estan ara terriblement frustrats perquè abans no han tingut situacions vitals que els hagin limitat com ara», explica.

Però aquests obstacles en situacions tan marcades tenen una part positiva perquè enforteix. «Ens ajuda a ser molt més resilients, a adaptar-nos a l’adversitat. Enforteix veure que tires endavant determinades situacions perquè la resta, l’evolució de la pandèmia, està fora del nostre control», afirma.

Ella mateixa es posa d’exemple. «Jo soc mare d’una nena amb discapacitat i pensava que el confinament ens sobrepassaria, però davant la necessitat treus recursos que penses que no tenies i que et fan millor. Generalment vivim en una zona de confort i sortir-ne i superar situacions ajuda molt a créixer», apunta.

Isabel Gilabert, mare primerenca, amb el seu nadó Lorién. / MIGUEL LORENZO

LA CURSA D’OBSTACLES D’EN LORIÉN 

En Lorién mira atent qualsevol moviment al parc i riu quan la seva mare l’aixeca al vol. Amb sis mesos de vida no és conscient de tot el que han superat ell i els seus pares. «Ha sigut una cursa d’obstacles, la sensació d’estar superant una prova rere una altra. ‘Una pandèmia, d’acord, i ara ¿què més?’», explica, ara divertida, Isabel Gilabert.

Ella i la seva parella se’n van anar a Madrid el cap de setmana del 8 de març, encara amb dos mesos per endavant fins a la data prevista per al part. «Als tres dies, ell va començar amb símptomes i a la setmana li va venir la tos. Vam començar amb el rosari del 112, que ens deien que anaven a venir a fer-li la prova i que mai van venir, recorda. Amb la sospita n’hi va haver prou perquè ell s’aïllés en una habitació i ella es quedés ‘tancada’ a la resta de la casa per ser contacte estret. «Demanava sisplau a la farmacèutica que em pugés les medicines i a amics que em portessin el menjar», apunta. Només era el pròleg.

«Demanava sisplau a la farmacèutica que em pugés les medicines i a amics que em portessin el menjar»

Isabel Gilabert

Mare primerenca

«Quan van passar els 15 dies de la quarantena, sembla que el petit ho va sentir i l’endemà va dir ‘ja’», repassa mentre en Lorién es fa el despistat. Trencament prematur de bossa i amb taxi sola a l’hospital perquè la seva parella, ja sense símptomes, havia començat la quarantena. «No tenia ni la bossa feta i estava tot tancat», rememora. Després va descobrir que això va ser el menys important.

«Al dir que era contacte estret d’un possible cas de coronavirus van tardar a atendre’m perquè havien de posar-se els vestits de seguretat. Aquesta espera de 40 minuts perdent líquid i amb un prematur va ser el més dur», assenyala. Bé, això pensava llavors.

A la seva germana, que va acudir a l’hospital, no la van deixar quedar-se i a ella la van aïllar. «Van tancar la porta i van posar un penjador amb els vestits. Al final hi havia una infermera a qui gairebé havia de cantar-li jo l’ordre», explica somrient. No va ser l’únic que va aprendre. «Em van ensenyar a treure’m els degotadors per gastar menys epis», explica. Va veure de primera mà la falta de material.

«A l’arribar a l’hospital, vaig haver d’esperar 40 minuts a què el personal es posés el vestit de seguretat contra la Covid»

Isabel Gilabert

Mare d’en Lorién

Després de dos dies, amb un negatiu a la PCR, li van posar acompanyant a l’habitació, però llavors en Lorién va decidir que encara no i va tardar 10 dies més a sortir. Molt temps per pensar en un part que multiplicava les incerteses que envolten aquella primera vegada.

«Va donar temps a què fessin tres protocols, inclòs el que no deixava que ningú entrés a la sala de parts. A mi em va tocar el següent, que ja podien entrar, però a la meva parella no la van deixar per haver sigut positiu. Vam intentar que li fessin una prova, però no hi va haver manera i tampoc per la privada, perquè llavors el Govern no deixava», recorda.

Va ser la seva germana qui la va acompanyar i el pare d’en Lorién el va haver de conèixer per foto. I mentre ho explica, a la vital Isabel se li escapen les llàgrimes per única vegada. «Això va ser molt dur. Això no t’ho poden dir. Va ser una putada molt gran. És que no el va veure, estava tancat», lamenta.

«El seu pare el va haver de conèixer per foto, això va ser molt dur. Això no t’ho poden dir. Va ser una putada molt gran»

Isabel Gilabert

Mare d’en Lorién

De fet, va tardar gairebé dues setmanes a poder tocar-lo. «Jo no volia anar-me’n a casa, no sabia si tenia el bitxo i no li feien les prova. No tenia sentit que ell no pogués estar en el part i ens enviessin a casa amb ell», es defensa. Al final se’n va anar uns dies a casa de la seva germana.

A part dels seus pares, aquesta tia, la que viu més a prop, és a qui en Lorién més coneix de tota la família. Perquè, tot i que menors, els obstacles no han desaparegut. «Els avis el van conèixer quan tenia setmanes i l’hauran vist no més de 10 vegades, i la família, igual. Aquesta és la pena. Molta foto, trucades. L’únic avantatge és que et treus les ties pesades», diu amb una pilleria que explica la d’en Lorién.