Irene Paredes: «Poder tenir el meu fill a prop em dona pau i m’ajuda a rendir»

¿Com ha calat al vestidor la victòria en el clàssic?

Molt bé, era l’objectiu. Teníem aquesta espineta clavada des de l’any passat, que ens vam quedar amb mal gust de boca.

¿Com viu vostè en aquest calendari tan atapeït?

Ens agrada estar a totes les competicions. Ens entrenem tot l’any perquè el cos sigui capaç d’aguantar aquest ritme.

¿Com desconnecta?

Sempre m’ha agradat, a part del futbol, tenir la meva vida. En el seu moment, els estudis, la vida amb la meva parella, amb la família... És necessari desconnectar quan entro per la porta de casa.

És un dels grans referents quant a la maternitat en el futbol. ¿Com va ser el moment de prendre la decisió de ser mare?

Ja portava uns quants anys amb Lucía, la meva dona, i teníem clar que volíem formar una família. Sent a París, vam dir: «¿Per què no ens hi posem?». Ella és una mica més gran que jo i havia acabat la seva carrera esportiva, llavors vam decidim que fos ella [la gestant]. Sempre ho dic, és molt diferent si ets tu la que porta la critaura, perquè has de parar cert temps. Hi ha una recuperació pel mig. S’ha vist en altres jugadores que no sempre surt bé. Necessites molt més suport. En el meu cas, ho vam decidiraixí, i per aquesta part no hi va haver una penalització a mi mateixa, diguem-ne, d’haver de parar un temps. Al final, aquí, si no t’entrenes no pots jugar. A partir d’aquí la implicació és la mateixa. Hem tingut molta sort també amb el Mateo [el seu fill de 4 anys], perquè ens ho ha posat sempre molt fàcil. Però hi ha moments que costa el no dormir a la nit quan tens tanta exigència aquí, sobretot al principi. Però això es va acabar aviat.

¿És conscient de les coses que estan canviant vostès?

No ho sé. Com que no podem parar i tenim tantes coses, tants objectius, un darrere l’altre, crec que des de fora potser es veu una mica millor. Sí que som conscients de tot el que ha evolucionat. Tinc la sort d’haver-ho viscut tot, d’haver sigut part d’aquest canvi. I en el tema de la conciliació és veritat que la Federació està fent un esforç gran. Crec que és necessari. Una jugadora, perquè rendeixi bé, no és només estar bé físicament, és el que deixes a casa, com ho deixes, quina és la teva situació. I després som adults per decidir. Hi ha gent que prefereix tenir la seva família a prop, que sol ser el més normal, però hi ha gent que no. Ajuda tenir aquesta opció de tenir-los a prop o de poder organitzar-te amb ells perquè tu també estiguis més tranquil·la i estiguis bé mentalment, perquè això és el que t’ajudarà a rendir.

Aquesta tranquil·litat li permet poder focalitzar-se plenament en el futbol.

Sempre m’ha ajudat tenir la família a prop. És veritat que sempre m’he sentit molt acompanyada i ara, a més amb el Mateo, que passa el temps molt ràpid, que creix molt ràpid, que m’hagi pogut acompanyar als últims grans tornejos, crec que és molt bo per a mi. Perquè a mi em dona pau, però també és bo per a ell, perquè si no et pots passar dues setmanes o dos mesos sense veure’l i això és dur.

També cal pensar en el nen, com d’important és tenir les seves mares a prop.

Ell ho entén a la seva manera. Això l’hi explico des de molt petitó. A mesura que va creixent i es va desenvolupant, ho va entenent millor. Tot i que en el dia d’avui encara no sap gaire quan jugo amb el Barça, quan jugo amb la selecció. Crec que cada vegada li fa més pena que me’n vagi. Això costa més de portar, però és que és així.

¿La derrota amb el Barça a la final de la Champions a Lisboa, els ajustos econòmics, a més de la caiguda a la final de l’Eurocopa amb Espanya, fan la sensació que s’està acabant alguna cosa?

És evident que hi ha hagut canvis. Se n’han anat jugadores i hi ha hagut poquetes incorporacions. És veritat que va doldre molt com va anar allò de Lisboa, que no ens vam reconèixer en aquest partit, però és una final, s’ha de jugar, i queda clar que no vam estar bé i la vam perdre. Van ser dos cops molt forts amb molt poc espai de temps. Al final, és futbol, és esport, és vida. Hi ha moments millors i pitjors. El que està a les nostres mans és venir a entrenar-nos amb les mateixes ganes cada dia. Lluitem per ser les millors cada dia. Crec que, de moment, l’equip ho està fent molt bé.

El nivell de fiscalització en aquest club és molt alt. ¿Sent que se les jutja diferent o amb més detall que en qualsevol altre lloc?

Forma part de l’exposició. Aquest equip ha fet coses molt grans. Ha enganxat moltíssima gent, per tant, també és normal que et jutgin d’una manera més dura. Quan saben que ets capaç de fer-ho molt bé, el dia que ho fas malament, t’ho retreuen. I és normal. Però a nosaltres mateixes també. Crec que trobar un equip com aquest aquí és molt difícil, pel nivell d’autoexigència que tenim amb nosaltres mateixes.

¿Com viu el nivell de suport social que hi ha a Barcelona?

Hi ha un moviment molt bonic. L’altre dia a Montjuïc, on a més feia temps que no jugàvem, la gent va respondre bé, ajudant-nos, pressionant... És maco perquè independentment de tota la gent que vingui als camps, fora també, vas pel carrer i la gent està al dia. Siguin socis o no, vinguin al camp o no, la gent sap el que fem, coneix les jugadores, té al voltant gent jove, nens, nenes que ens segueixen... I això és molt difícil d’aconseguir. Barcelona ens recolza de totes les maneres i crec que tothom coneix el nostre equip d’una manera o altra. I això és maco.

Notícies relacionades

‘Sport’ concedeix el Premi Valors 2025 a Messi, Marc i Àlex Márquez

Itàlia passa a les semifinals i Espanya juga avui contra la República Txeca

¿Què li demana a aquest any?

Demano disfrutar, que és molt ampli. Però al final implica que vinguis amb ganes cada dia, que les lesions et respectin, i ens respectin com a equip, que siguem capaces de continuar pressionant-nos, perquè això ens acostarà als resultats.