El virus de la guerra

Aquest partit el guanyarem. Aquest càntic de l’afició futbolística davant dels grans i decisius enfrontaments dels seus colors ha tingut múltiples aplicacions. L’hem pogut sentir en concentracions diverses, manifestacions de caràcter divers i protestes dispars. Corejat a pulmó i seguint el compàs del servei de megafonia, la seva cadència permet altres frases de lliure adaptació a les circumstàncies. Fins i tot per anunciar embotits. És el que té l’esport, que uneix sentiments, agermana sensibilitats, marca camins i ven productes.

Al seu torn, bona part del seu llenguatge, tant reglamentari com narratiu, està inspirat en expressions bèl·liques que descriuen rivalitat i lluita. A partir de l’atac i la defensa podríem anar desglossant el seu vocabulari. El donem per bo i a ningú li sembla malament. En canvi, ho passem a la crisi que estem patint i ens fa mal a les orelles. Segurament perquè s’ha fet un pas més i es parla obertament de guerra. I aquesta ja és paraula major.         

Si, com va orientar Sunzi en ‘L’art de la guerra’, la rapidesa és la seva essència, no sembla que els nostres governs ho hagin tingut en compte. Cap. La relativització del que passava a la Xina fa escassos dos mesos i arran dels primers contagis europeus consta a tots els arxius. També és evident que si aquell manual de contesa indica que quan s’està a prop ha de semblar que estiguis lluny i quan s’està lluny ha de semblar que estiguis a prop, la consigna tampoc ha estat present. I, així, van intentant controlar les xifres de víctimes entre una ingent multitud que sempre és sinònim de perill, contra l’avantatge que suposaria maniobrar amb un exèrcit real, que sempre és avantatjós, segons el mateix text clàssic. Serà per compensar aquest error estratègic que cada dia apareix en roda de premsa el general Miguel Ángel Villarroya.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

«Sense novetat al front» va deixar anar el cap d’Estat Major de la Defensa a l’iniciar la seva intervenció. I va acabar postulant-nos com a soldats d’un exèrcit socialitzat. S’unia, així, a l’avantguarda internacional organitzada per Emmanuel Macron, quan va anunciar als francesos: «Estem en guerra». Els hi va dir l’endemà d’haver permès la primera volta de les eleccions municipals, cosa que avui es considera un error tan cras com ho va ser fomentar la participació en les manifestacions del 8 de març pel Govern espanyol. En els dos casos, els respectius executius sabien què s’estava coent en l’àmbit de salut pública. En els dos casos, la pressió de les formacions polítiques que van pensar abans en la seva imatge que en el bé comú van ajudar a posar els respectius països en el mapa del drama mundial. I escalant posicions. A partir de llavors, tots s’han apuntat a la metàfora bèl·lica i al paral·lelisme amb la segona guerra mundial. Vencedors i vençuts. 

És obvi que a una part de la ciutadania l’argot militar que s’està utilitzant en la campanya contra el coronavirus la disgusta. També observar uniformats que, depenent d’un Govern civil, es dirigeixen a la societat igualment desmilitaritzada. Tan obvi com que existeix el bloc contrari en què se situa el Govern. Fins i tot la titular d’Hisenda i portaveu ha declarat que «estem en guerra amb altres països per aconseguir material sanitari xinès». Potser per això des de la Gran Muralla han enviat al Ministeri de Sanitat milers de tests ràpids sense llicència. Perquè «l’art de la guerra es basa en l’engany». El mestre Sunzi ho va advertir uns 400 anys abans de Crist. Va ser un general xinès.