La població a Espanya supera els 47 milions gràcies a la immigració

L'arribada d'estrangers compensa el menor nombre de naixements que de defuncions

L'estadística de l'INE sobre el primer semestre del 2019 reflecteix que les emigracions van caure al mínim des del 2008

undefined49437507 08 08 2019 llegada al puerto de m  laga de 73 personas resca190816122559

undefined49437507 08 08 2019 llegada al puerto de m laga de 73 personas resca190816122559 / lex C mara - Europa Press

2
Es llegeix en minuts
Patricia Martín

La població resident a Espanya supera ja els 47 milions d’habitants, gràcies que l’arribada d’immigrants  compensa la històrica baixa natalitat que registra el país. Ja ho van avançar les dades del padró l’abril passat i l’INE  ho ha tornat a posar de manifest aquest dimecres, amb la publicació de la xifres provisionals de població a 1 de juliol del 2019, que indiquen que el nombre d’habitants  va créixer en 163.336 persones en els primers sis mesos de l’any passat, fins a situar-se en 47.100.396.

El creixement poblacional es deu a l’increment de la població de nacionalitat estrangera, ja que els espanyols es van reduir en 19.737 persones. Aquesta evolució negativa es deu a un menor nombre de naixements que de defuncions, que no es veu compensat amb un saldo migratori positiu i les adquisicions de nacionalitat espanyola. De fet, el mateix INE va difondre fa unes setmanes que a Espanya només van néixer entre el gener i el juny 170.074 nens, la xifra més baixa des de 1941.

Una tendència que podria continuar en els pròxims anys, segons els experts, a causa de la precarietat laboral, l’absència d’ajuts públics a la criança i altres motius. De fet, a tot Europa la natalitat és en un cicle descendent, fins i tot als països nòrdics, amb importants polítiques de recolzament als pares, segons recorda Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, de la UAB. A més, els naixements no compensen les defuncions, cosa que dona un saldo vegetatiu negatiu de 45.002 persones.

Estrangers residents

Davant d’això, l’eix de creixement a Espanya i altres països industrialitzats és la immigració i les dades de l’INE publicades aquest dimecres ho tornen a posar de manifest. Així, el nombre d’estrangers  residents a Espanya va augmentar en 183.073 persones, fins a més de cinc milions, el 10,6% de la població. D’aquests, la majoria van arribar des de ColòmbiaVeneçuela i el Marroc.

A més, el saldo migratori va créixer en 209.097, a causa que venen més persones però en marxen menys. El nombre d’immigrants estrangers per a un primer trimestre va arribar al seu màxim històric des del 2009 mentre que el d’emigrants  va ser el més baix des de l’inici de la sèrie històrica, el 2008.

Això indica, segons Domingo, que Espanya, una vegada superada la crisi, que va provocar un descens d’arribades i un augment de les sortides, continua sent un país d’acollida, davant aquells que pensaven que tornaria a ser un país d’emigrants. Així, Espanya viu el «segon boom migratori», després del primer, que va tenir lloc entre els anys 2000 i 2007 i va estar protagonitzat sobretot per persones procedents de l’Amèrica Llatina, que van elegir Espanya davant de la demanda de mà d’obra del mercat de treball.

El ‘segon boom’

A diferència del primer boom, el segon, que va començar l’any 2016 i encara continua, respon a un doble motiu: d’una banda, a factors relacionats amb els països d’origen, com Veneçuela, Hondures i l’Argentina, on moltes persones fugen per raons polítiques, de seguretat o econòmiques. I el segon motiu fa referència al fet que trien Espanya per raons culturals i per la «maduresa» de les xarxes de recolzament, constituïdes per les persones que van immigrar abans.

Notícies relacionades

Això significa que no hi ha l’‘efecte crida’ que el PP i Vox atribueixen a les polítiques més flexibles amb la immigració de Pedro Sánchez, sinó que els fluxos migratoris responen a altres motius, segons els experts en demografia.

L’estadística de l’INE indica, a més, que la població espanyola va créixer en 13 comunitats autònomes i es va reduir en quatre (Galícia, Castella i Lleó, Astúries i Extremadura), a més d’a les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.