Una vella i «maleïda» cançó de Serrat, l’himne per recordar l’estiu en què va cremar l’oest espanyol

D’altres han decidit posar lletra i música, com un himne que turmenti els nostres cervells amb un únic missatge: protegir la vida, en qualsevol de les seves formes.

Des que van començar a cremar de manera intencionada o pels llamps de les tempestes seques, entre els múltiples grups de WhatsApp, corre un vídeo sobre una cançó treta pel seu autor el 1973 «‘Jamás la entendimos, y ahora vivimos las consecuencias. Te invito a hacer conciencia y compártela’», diu el missatge. El vídeo correspon a una actuació de Joan Manuel Serrat de fa, ni més ni menys, que 50 anys. Mig segle i la lliçó per aprendre.

El mestre Serrat presenta la cançó ‘Pare’, composta i cantada en català, amb paraules en castellà que mantenen la seva vigència mig segle més tard. Malgrat que el Premi Princesa d’Astúries de les arts manifesti el seu desig que aquesta cançó, «vella companya de viatge», quedi definitivament obsoleta. «M’agradaria no haver-la de cantar. Però, tal com van les coses, no sembla que aquest sigui el camí».

Efectivament, aquesta crua i melancòlica carta escrita a un pare relata la transformació del món rural, en una crònica anunciada de la seva mort i abandonament després de l’èxode massiu cap a les ciutats, com Barcelona. Sense pasteres, però amb la mateixa intenció de prosperar més enllà de les misèries de la seva terra d’origen, els emigrants van marxar amb una mà davant i una altra darrere i es van instal·lar als extraradis o els van construir. Per a qui no se’n faci una idea, tenim la magnífica pel·lícula de Marcel Barrera que és un fidel retrat de com es va aixecar un país, sacrificant una altra part que va quedar abandonada a la seva sort. L’anomenen l’Espanya buidada, però els seus protagonistes s’han cansat i prefereixen anomenar-la l’Espanya oblidada. Quin problema de memòria tenim en aquest país.

Notícies relacionades

Mor Verónica Echegui als 42 anys

La reina dels cementiris

«Pare, digueu-me què li han fet al riu, que ja no canta [...]. Pare, digueu-me què li han fet al bosc [...], ‘qué le han hecho al campo’» [...]. «‘Alguien anda pintando el cielo de rojo y anunciando lluvia de sangre’» [...].

A aquestes hores, un desplegament sense precedents, de totes les comunitats autònomes, de diversos països europeus, estan perseguint aquest algú sortit de l’avern que corre pel cim de la muntanya desafiant els fils de futur que s’havien teixit al voltant del terreny erm per l’abandonament. Una màgica torre de Babel que inclou mig centenar de bombers i mitjans desplaçats a Sanabria. Des d’Almeria fins a Melilla, des de França fins a Itàlia. «L’important és que anem tots a una». Així de fàcil es tanquen les costures obertes, es desinflamen les proclames provocadores dels que només busquen estendre el llenguatge incomprensible de l’enfrontament. En la diversitat hi ha la riquesa, en la col·laboració, el fruit. Perquè, pare, «‘Asómese y les dice que nos tiene a nosotros, les dice que no tenemos miedo’», als que estan «matant la terra». Tots els pares i mares, com aconsellava Serrat en la cançó, tenen guardat al rebost una mica de vida per no haver d’«arar sobre ruinas, y cerrar la casa con muchas llaves’». Pare, pare, els fills volem descórrer els forrellats, que corri l’aire fresc i que l’únic foc cremi només a les llars per donar calor a una entesa que sembla impossible, només que és imprescindible per a la nostra existència. Com va il·lustrar el venerat Serrat per als fills de tants emigrants, m’atreveixo a retocar-ho en la seva dedicatòria abans de l’actuació. «Amb molta amargor i una mica de vergonya, vull dedicar als qui cremen els nostres boscos, enverinen els nostres rius i s’enriqueixen amb la misèria aliena». Tant de bo, algun dia, la vella cançó deixi de tenir sentit.