27 set 2020

Anar al contingut

UN VALENT CONTRA EL FOC

L'heroi que viu en mitja habitació

Gorgui Lamine, el jove senegalès que va salvar un home d'un incendi, dorm en una habitació amb parets de cartró

Treballa venent collarets al passeig de Dénia després de passar un temps a Madrid i li agradaria ser camioner

Nacho Herrero

L'heroi que viu en mitja habitació

MIGUEL LORENZO

Gorgui Lamine Sow viu en mitja sala reconvertida en habitació en un pis no gaire gran però més que freqüentat a Gandia (València). Allà dorm en un matalàs a terra amb la seva nòvia i la seva filla de 7 mesos. La paret que divideix l’habitació és de cartró, tot i que unes alegres teles ho dissimulen i els armaris són les maletes. Ningú ho diria però és la vivenda d’un heroi. Un sense capa ni papers.

Fa uns dies, mentre treballava venent collaretss al passeig de Dénia, es va produir un incendi en una casa pròxima i ell va escalar la façana per treure pel balcó un home atrapat. «Quan ho vaig fer no vaig pensar en el perill, només volia ajudar-lo i salvar-li la vida», relata EL PERIÓDICO.

El primer en el que va pensar després va ser a sortir corrents d’allà abans que arribés la policia. «Quan vaig acabar vaig agafar les meves coses ràpid i me’n vaig anar. Tenia por del que podia passar i vaig estar dos dies sense anar a Dénia que és on sempre vaig. Em buscava la gent, però jo no volia sortir», assenyala. Quatre anys fent voltes pel món li han ensenyat a ser previngut. 

Va néixer fa 20 anys a Diourbel, una ciutat de l’interior del Senegal. «De petit vaig ser alguna cosa a l’escola, però si la teva família és pobra no hi pots anar gaire temps perquè tens la responsabilitat de treballar per ajudar la teva mare», explica. «Si tens diners és diferent», apunta amb neutralitat. 

Després de la seva gesta, en el primer que va pensar va ser a fugir abans que arribés la policia

Va sortir del seu país amb 16 anys «buscant una vida millor» perquè la vida allà «és molt difícil».  Pensava, que a Europa tot seria molt millor. «Creia que seria molt fàcil viure i treballar aquí, però ja he vist que no és així. Si no vens aquí, no veus que hi ha moltes dificultats. No parles la llengua i l’has d’aprendre a poc a poc, però mentrestant has de menjar i viure, i si ets estranger aquí s’ha de pagar per tot», explica.

Però el Gorgui no es queixa de la seva sort, al contrari. Va viatjar al Brasil, i d’allà va sortir amb autobús cap a a l’Argentina, però el va aturar la policia de frontera i va estar dos dies a la comissaria. «Anàvem quatre africans i quan ens anaven a tornar amb cotxe, vaig tenir sort i a mi em van deixar quedar i em van donar un permís de sis mesos», relata encara agraït.

Sent a l’Argentina va tenir un segon cop de sort. «Em va tocar una loteria, en la qual et regalaven unes vacances en un país i jo vaig dir que aquí», assenyala. L’altra opció era Itàlia, on llavors vivia el seu germà que avui és un dels seus molts companys de pis, «però allà la vida és més cara i hi ha més problemes». 

Així que fa dos anys es van reunir a Espanya i està content amb l’elecció. «Al Brasil hi ha molta inseguretat, especialment als autobusos o a la nit. Aquí hi ha més seguretat tot i que sigui una mica difícil treballar», explica. En el que no fa distincions nacionals és al parlar de la gent. «A tots els països hi ha gent bona i gent dolenta. Jo intento vendre, parlar amb la gent i no molestar», resumeix.

«Madrid és molt car»

A Madrid va conèixer la seva nòvia, també senegalesa i allà va néixer la seva filla. Però també d’allà van haver de marxar, víctimes anònimes de la bombolla dels lloguers. «Madrid és molt car», reflecteix. 

Fa una mica més d’un any van arribar junts a Gandia. «Aquí s’hi està molt bé, almenys a l’estiu», puntualitza mentre un aire humit es cola per les finestres i entren a l’habitació la seva nòvia i la seva filla, ben abrigades.

La falta de papers l’ha fet treballar de venedor ambulant. «Si vas al camp et demanen sempre els papers. Si tingués una altra feina ho faria però això és millor que res», assumeix amb tranquil·litat. Això sí, també té un somni. «Si em preguntes, el que de veritat m’agradaria és ser conductor de camions. Sempre m’ha agradat», assenyala una altra vegada amb el somriure encès. Si la campanya per aconseguir-li els papers després del seu heroic rescat prospera seria una gran ajuda, admet.

De moment, al que aspira és a vendre prou al passeig de Dénia per poder pagar l’autobús de tornada, una mica de menjar i el lloguer. Si les vendes han anat mig bé, té una altra ‘despesa’ extra. «Soc pobre, així que només puc ajudar amb el cor. Però si quan torno a Gandia he venut alguna cosa, li dono alguna moneda a una persona que està dormint a l’estació d’autobusos», explica. «Em vull establir aquí i guanyar-me la vida, però també vull ajudar la gent», explica, ara seriós.

Sent a l’Argentina li va tocar la loteria per fer vacances en un país i va triar Espanya

Aquest guanyar-se la vida no li dona per trucar a la seva mare al Senegal tant com voldria. «És molt gran, però està bé. Moltes vegades no tinc diners per trucar-li però em passo per algun bar i si tenen WIFI li truco per whatsapp», diu. 

La seva filla porta el seu nom i és el seu tercer cop de sort. Pot ser que el més gran. «Ara no tinc diners però tinc la meva filla. Això és molt gran. Hi ha gent que té molts diners però no té fills», presumeix, embadalit pel somriure d’una petita que no sap que, sense capa i sense papers, el seu pare és un heroi. Fa pinta que la seva mare també tot i que els mitjans de vegades només parlem dels que escalen façanes.