24 febr 2020

Anar al contingut

50 ANYS D'INTERNET

«No vam crear proteccions a internet. És un remordiment»

Entrevista amb Leonard Kleinrock, un dels pares d'internet

Idoya Noain

GUARDÓ. Kleinrock, pare de la tecnologia que fa possible internet.

GUARDÓ. Kleinrock, pare de la tecnologia que fa possible internet. / EL PERIÓDICO

Aquest dimarts, a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) 1.800 persones marcaran el 50è aniversari del que està fixat com el naixement d’internet. Al capdavant dels fastos hi haurà el professor Leonard Kleinrock (Nova York, 1934), el mateix que en aquest campus, la nit del 29 d’octubre de 1969, va supervisar la primera comunicació entre el seu node d’Arpanet, la xarxa d’ordinadors de l’Agència de Projectes d’Investigació Avançada (ARPA) del Pentàgon, i un de Stanford.

¿Recorda què va sentir en aquell moment?

No era un sentiment especial. Érem només un grapat d’enginyers fent un treball, provant un experiment. Va ser el principi d’una era daurada. L’ambient era emocionant, creatiu, innovador. Va ser una cultura meravellosa i vam ser afortunats. Aconseguir patents o propietat ni tan sols estava en l’ambient. Simplement fèiem bona investigació, solucionàvem problemes. Tots érem col·legues i amics i hi havia un bon comportament. Precisament per això no vam crear proteccions i va ser desafortunat. És un remordiment.

El finançament també era diferent.

Era brillant. El Departament de Defensa era molt avançat. Anaven a un gran investigador com Marvin Minsky (cofundador del laboratori d’intel·ligència Artificial de MIT) i li deien: «Aquí tens diners; apunta alt: en els grans riscos hi ha grans resultats. No facis coses simples, fes avançar aquest camp dramàticament. Les errades són benvingudes, no et controlarem ni et posarem un límit de temps». Aquest tipus de flexibilitat i obertura era molt potent. Quan els diners ens arribaven replicàvem aquest enfocament amb estudiants i investigadors. Era una cultura de delegar autoritat en altres en qui confies. Ja no és la que domina.

¿Què va canviar?

El que he descrit no era competitiu i no era democràtic, però estava ben decidit. Així que el camp va començar a expandir-se i els diners es van dividir entre molta més gent. Cada aportació es feia més petita i la competició, més ferotge. Es van començar a proposar només coses que funcionarien segur. Es va abandonar la idea que es podia fallar. Els investigadors anaven agafant petites quantitats per provar de resoldre incrementalment problemes petits. Els estudiants ara pensen que aquesta és la manera de fer investigació, però ells són els professors de la següent generació, així que es perpetua la idea. Hem de sortir d’això.

¿Què el va sorprendre en aquelles primeres etapes?

Les sorpreses eren constants. Quan va aparèixer el correu electrònic gràcies a Ray Tomlinson, en uns mesos va acaparar el 75% del trànsit a la xarxa. Ningú ho va veure venir. Després vam veure aparèixer les primeres comunitats i grups i vaig veure el poder que tenia de ser atractiu per a tot el món. UCLA va ser centre de la xarxa només fins al 1975. Després ja no controlàvem les coses, el públic va canviar i es va deixar que la xarxa creixés sense sotmetre-la a proves d’estrès per comprovar-ne les vulnerabilitats.

I va arribar l’eclosió en els anys 80 i 90.

Van arribar la World Wide Web, els cercadors, una ‘interface’ gràfica convenient i fàcil d’utilitzar i internet va començar a penetrar molt més enllà de la comunitat científica, al món comercial i del consumidor. Permetia a qualsevol amb un ordinador i una bona connexió dirigir-se a milions de persones immediatament, anònimament, sense cost. Al consumidor el va seduir i era feliç de participar-hi. El 1994 va arribar el primer ‘spam’. Es va descobrir el pastís i de sobte el món comercial va reconèixer que no era una xarxa d’investigació: era una màquina de publicitat, diners, compres. Era també intercanviador social, centre d’entreteniment i totes les altres coses, però va començar realment la monetització i va distorsionar la direcció d’internet. Tan bon punt hi van entrar les grans corporacions, algunes grans innovacions i l’adopció de riscos es van estancar. Els canvis ara ja no són grans avenços. Fer una millora en la connexió de ‘bluetooth’ no és progrés. Això és dolent.

Aquesta mateixa setmana han arribat notícies d’avenç en computació quàntica...

Això sí és gran, és bo. Google ha fet munts de diners i poden permetre’s moure’s en altres àrees.

Vostè admet que no van ser prou sociòlegs, però titans posteriors s’han desentès encara més de dilemes ètics i socials que han creat.

Érem enginyers, jo mai vaig ser entrenat en ètica, però això no és excusa: vas i els busques. Els gegants s’amaguen i diuen que no és responsabilitat seva, però llavors ¿de qui és? Estàs agafant els meus contactes, el que teclejo, venent-l’hi a algú que et paga per això i ni tan sols m’ho estàs dient. Igual està en la lletra petita, però no m’estàs donant opcions. La solució és que ho comuniquin a l’usuari. Has de poder articular clarament la política de privacitat que vols que se t’apliqui. La ciutadania s’hi ha d’implicar i negociar. Les empreses diran que no ho poden personalitzar, però és una tonteria. Ja ho fan. Els anuncis estan personalitzats.

¿Què més ha passat en el costat dolent en aquests 50 anys?

S’ha danyat la privacitat i la seguretat no hi és, en part perquè no la vam construir al seu dia. El problema ara és més seriós que una mera molèstia: parlem d’estats-nació, crim organitzat, extremistes....

Malgrat tot, ¿el món és millor gràcies a internet?

El món pràcticament es pararia si s’apaga internet. Ha donat accés a informació, educació... Els avantatges són enormes i no hi ha dubte del seu benefici: ha donat veu a tothom. En el costat negatiu: tothom té una veu i hi ha molt soroll. La veu mitjana és massa comuna i per això es reconeixen els extremistes. I enfrontem moments difícils amb l’entrada de jugadors perillosos. Les xarxes es balcanitzaran. 

Temes: Internet