Retorn a Sant Jaume dels Domenys per guarir els abusos de mossèn Gallinat

“Estic tornant al poble després de tants anys, ¿no?, està clar que necessito treure-ho, tot i que encara no sé per què”. A laLaura (66 anys), pensativa al seient del cotxe que la porta de tornada a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedés), la pregunta li ha agafat per sorpresa i només és capaç de respondre-la així. L’última vegada que va estar en aquest poble no tenia més de 10 anys. Aquí estiuejava amb la seva família a començaments de la dècada dels 60. Els records que guarda d’aquells mesos de calor són feliços. Tots menys un. Tan canviat està Sant Jaume que només en reconeix l’església. L’únic record dolent de la seva infància va passar precisament en aquesta església, que ara té davant. La mira mentre continua buscant una resposta a la qüestió anterior: “¿Per què vol explicar què li va fer el mossèn Gallinat el 1960?”

Sant Jaume dels Domenys, 1960

El poble subsistia gràcies al cultiu de la vinya. “Hi havia moltes famílies pobres, algunes, com la meva, pobres com les rates. Sí que teníem animals, gallines i algun porc, però eren per menjar. El treball era al camp”, explica Magí Pallarès (66 anys), alcalde convergent amb sis eleccions a l’esquena que confia a sumar aviat una setena victòria.

El magnetisme de Barcelona s’emportaria en els anys següents diversos joves, que deixarien de ser pagesos per convertir-se en porters de finques a l’Eixample. Això no havia començat a passar encara quan la Laura tenia 8 anys, jugava davant l’església de Sant Jaume, en mans del rector, i participava entusiasmada en les activitats que se li acudissin al mossèn Joaquim M. Gallinat.

El capellà que “esgarrapava” les dones

El sacerdot Gallinat va deixar la parròquia de Sant Jaume a finals dels 60. El seu record, senzillament, s’ha evaporat del poble. I la poca informació que en queda és al cap dels pocs avis que el van conèixer. Com Josep Pros, un antic barber de 95 anys que es passa els matins fent llargs passejos. “¿Recorda mossèn Gallinat?”. El vell assenteix. “¿Gallinat abusava dels nens?”. Obre els ulls, i nega amb el cap. Divaga (o fingeix que divaga). Fa circumloquis sobre episodis que requereixen aclariments de l’alcalde Magí. Finalment, s’anima a respondre de veritat: “Esgarrapava les dones”. Pros vol dir que magrejava les joves. Hi afegeix que fins i tot va acorralar una dona de la seva família. “¿Va marxar del poble per aquest motiu?”. Assenteix. O almenys, aclareix, això és el que es va comentar –en veu baixa– pel poble, quan el van traslladar a la parròquia del municipi de L'Argentera (Baix Camp). 

Un llibre de Josep Mèlich, ‘L’Argentera... quan anàvem amb avarques’ (Cossetània, 2003), posa més llum a l’assumpte. Mèlic al·ludeix Gallinat a la pàgina 31. És breu però clar. El defineix com un mossèn “amb tendències pederastes” i remarca que “fotia mà” als nanos de la colla del seu germà. Al llibre, Gallinat apareix a més en un parell de fotografies. En una processó de Divendres Sant, vestit íntegrament de negre. I en una altra, amb sotana blanca i capa fosca, amb ulleres i bonet espanyol al cap, tancant una altra processó, darrere la bandera del poble. És, o va ser, un home inflat, corpulent, amb galtes.  

“¡Restes dels romans!”

“Ens passàvem el dia sencer jugant aquí [la Laura assenyala la plaça de l’església], però llavors no estava asfaltada”. A Gallinat semblava agradar-li que rondessin davant la rectoria, perquè fins i tot els muntava activitats. “Feia tómboles i nosaltres veníem els números a una pesseta. O organitzava obres de teatre o concerts. Pujava a l’escenari. Cantava. O ens portava d’excursió a buscar pedres pel camí. Si en trobàvem alguna d’interessant, l’agafava i amb veu pomposa proclamava que havíem descobert restes dels romans. A l’arribar al poble, connectava l’altaveu del campanar i ho anunciava: ‘Les nenes tal i tal han trobat restes dels romans’ ... Era emocionant. Hi havia un grau de confiança tan gran amb ell que a mi no em va resultar estrany que un dia em demanés que el seguís fins al seu despatx a la rectoria”.

La Laura relata els abusos que va patir als vuit anys tal com van tenir lloc. “Ell portava una sotana cordada de cap a peus, es va descordar la part de la bragueta i es va treure el penis. Aquesta imatge... jo no sabia ni què era... mai he pogut oblidar-la. Em va demanar que m’assegués sobre la seva falda, amb les cames obertes, i em va distreure amb un joc. Tenia un xiclet i el va estirar. Em va proposar que l’agaféssim cada un per cada extrem, amb la boca, i que ens anéssim acostant fins que ens vam tocar [amb els llavis]”.

No recorda bé què més va passar. Sí que recorda que va sentir “tant fàstic”, que se’n va anar corrent a casa. Que va entrar al lavabo, que va escopir el xiclet i que es va rentar la boca. I que no va dir res a ningú perquè el mossèn així l’hi va ordenar.

El mal record 

Notícies relacionades

Pugen a quatre els capellans denunciats per pederàstia a Tarragona

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

La Laura passeja per Sant Jaume i es pregunta si té sentit denunciar mossèn Gallinat –ja mort– i explicar en un diari com va abusar d’ella el 1960. Però ja comença a intuir per què necessita fer-ho. “Perquè jo no m'ho vaig inventar. Perquè va passar de veritat”. Amb el pas dels anys, i malgrat tenir nítid el mal record d’aquell abús, havia començat a preguntar-se si només va passar en la seva imaginació. Però la memòria que ha sobreviscut dins del cap del vell barber i la breu cita del llibre de Mèlich aclareixen aquest dubte. Sent alleujament. 

Fa poc va llegir que tres sacerdots de l’arquebisbat de Tarragona, com Gallinat, van abusar de menors a Constantí i els voltants, també a la mateixa època. Per això va trucar al diari. Perquè el seu abusador és el quart. Exigeix només una cosa: l’anonimat. ‘Laura’ és un nom fals i la dona que s’hi oculta al darrere té marit i fills a qui no els vol dir res, encara. Aquest dilluns comprarà el diari, retallarà la notícia, la unirà amb un clip a la còpia de la denúncia que ha posat als Mossos d’Esquadra contra el sacerdot que va contaminar la seva infància, la cara del qual ha vist des d’aleshores en tots els capellans, i guardarà els papers en un calaix. “Els meus fills ja se n’assabentaran quan em mori i busquin entre les meves coses”.