Impuls a la integració en els barris humils per frenar la ultradreta

Fa 50 anys els “barris obrers” es van omplir de famílies immigrants vingudes d’altres punts d’Espanya. El districte de la Torrassa i Collblanc, a l’Hospitalet de Llobregat n’és un. Zones de cases barates que avui ho continuen sent. En tan sols un quilòmetre quadrat viuen 52.000 persones de 120 nacionalitats diferents. I és que els immigrants han deixat de ser murcians, extremenys o andalusos, per venir dels cinc continents. Famílies nouvingudes conviuen porta amb porta amb persones grans que ja fa més de 40 anys que són al mateix lloc, al costat de la pobresa, l’atur crònic i els desnonaments com a emblema de l’estigma. La línia fina entre la ignorància i el recel dificulta la convivència. Davant de la falta de projectes de l’Administració, ajuntaments i entitats socials s’abracen a les donacions privades per lluitar contra l’odi a l’immigrant que ja proposa sense complexos la ultradreta.

“Els immigrants roben i ens treuen els ajuts socials o la feina” i “els espanyols són uns racistes que ens volen fora”. Són rumors o eslògans que, si es repeteixen molt, poden desembocar en greus problemes socials i veïnals. “Abans els veïns eren una gran família: compartien la criança dels fills i les xarxes veïnals eren fortíssimes, perquè també tots provenien de llocs molt similars, no hi havia recels”, explica el regidor de Benestar de l’Hospitalet, Jesús Husillos, que constata que ara la realitat no és la mateixa: “Els pares envelleixen i es tanquen més a casa, els fills se n’han anat del barri, i arriben persones molt diferents a ells”. Un panorama social difícil de gestionar, que els experts defineixen com a “coexistència”. No et vull fer fora del barri, sé que existeixes, però t’ignoro, no formes part de la meva gent: tu amb els teus i jo amb els meus. 

“Amb una espurna es pot encendre el conflicte, el ‘fora immigrants del barri’.  El nostre objectiu és arribar a l’estadi de la convivència, aconseguir que els veïns es relacionin, s’ajudin i s’entenguin”, assegura Francesc Ventura, director d’Intercultural i Cohesió Social de La Caixa que finança el projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural (ICI). La professional que coordina el projecte a la Torrassa és Roberta Vasallo. “Ningú s’ha acostat als immigrants per preguntar-los quin barri volen, què necessiten. Perquè també és el seu barri, tot i que no els ho diguem”, explica. Entre les seves tasques hi ha la d’intervenir per aconseguir la convivència a l’única plaça del barri, la de l’Espanyol. “Les persones grans es queixaven perquè les famílies immigrants jugaven amb els nens a pilota i molestaven les terrasses”, explica el regidor. Ara es van acostumant a les exhibicions culturals com l’iftar, la celebració de la comunitat islàmica quan culmina el Ramadà.

Però la intervenció social va més enllà. “És essencial que l’administració conegui el diferent. Sí que falten recursos, és obvi, però hem d’aprofitar els que tenim al màxim i no sempre ho fem”, lamenta Vassallo. L’any passat, els professionals del CAP i docents van participar en tallers i trobades per entendre i interactuar amb les diferents comunitats d’immigrants. “Hem de canviar la forma com ens mirem, que les mirades de desconfiança es transformin en picades d’ullet de complicitat”, explica Felipe Campos, responsable de l’Asociació Educativa Itaca, que també desenvolupa el projecte al barri.  

En realitat, el cas de la Torrassa és només un més. El projecte ICI fa quatre anys que és present a 37 zones de l’Estat. Per exemple, a Salt, Girona; a El Ejido, Almeria; a Bailèn, Màlaga; a San Cristóbal de la Laguna, Tenerife... A Andalusia, després de creuar els resultats electorals, les dades indiquen que encara queda molta feina per fer.

“Les dones pakistaneses estan molt soles. Hem de sortir al carrer”

Saida Saheer, va venir del Pakistan fa 10 anys. Va fundar la primera (i única) mesquita del barri de la Torrassa.

La Saida s’ha convertit, sense voler-ho, en el referent de la comunitat pakistanesa de la Torrassa. Gràcies a ella, els tècnics d’integració aconsegueixen conèixer aquests veïns i aconseguir la seva implicació. I és que, aquesta és una de les comunitats que es detecten amb més problemàtica a l’Hospitalet. Entre els veïns pakistanesos del barri, les malalties metabòliques, especialment la diabetis, es pot arribar a duplicar respecte a la resta del veïnat. “Ens proposaven receptes de menjar d’aquí, però nosaltres ho ignoràvem, continuàvem cuinant els plats pakistanesos”, explica la Saida. I, és clar, el problema de salut, lluny de millorar, empitjorava.

Juntament amb els tècnics de l’ICI, els metges del CAP van conèixer els plats típics d’aquesta comunitat. Van crear junts un receptari saludable amb consells de salut. Màxim dos paratha a la setmana, substituir-la per pa integral, fer txapati amb cigrons, i menjar méskarela, una verdura típica de la seva terra. “Ara sí que podem fer la dieta”, assegura la Saida.

Un altre problema greu d’aquesta comunitat és l’alt nombre de dones pakistaneses amb depressió. Es calcula que n’hi ha al voltant de 300. “Gairebé totes”, lamenta la Saida. Aquesta circumstància es dona perquè al Pakistan solen viure diverses famílies a la mateixa vivenda. Els homes se’n van a treballar i elles s’encarreguen de la criança dels fills. “Aquí es passen el dia soles a casa, no saben què fer, tampoc entenen l’idioma, i cauen en la depressió”. No és el cas de la Saida, que es va posar a treballar des del primer dia, però reconeix que el seu cas no és gaire habitual. “Normalment, les dones solen venir després amb els nens, el marit ja s’ha adaptat”. Per això, des del projecte estan intentant implicar aquestes dones, treure-les de casa i ensenyar-los català, castellà i facilitar-los formació. “Han de sortir al carrer”, insisteix la Saida.

Tampoc és fàcil arribar a un país totalment diferent i adonar-te que et veuen com un terrorista. “Un senyor em va dir: treu-te aquesta manta del cap. Et juro que això et fa mal”. Es referia al hijab, la peça de roba que li cobreix el cap, però que deixa lliure la resta de la cara. Als quatre anys d’arribar a Espanya, van fundar la mesquita. No va ser fàcil. “A la gent li fa por estar amb nosaltres, tenir-nos a prop. És duríssim que ens vegin com a terroristes”. En el marc del projecte, fa un parell d’anys van decidir fer un iftar popular, que consisteix a compartir amb els veïns els plats típics del país just quan trenquen el dejuni del ramadà. “Em feia molta por, pensava... ¿i si ens tiren ous?”. Però no va passar res. La gent va venir, va menjar i els va conèixer. “Ens va faltar menjar”, recorda amb un somriure. I afegeix: “Nosaltres també tenim estigmes per trencar, no tots els espanyols són racistes”.

“Ens fa por que els nostres fills caiguin en la delinqüència”

Berenice Peralta va venir de la República Dominicana el 2006. Va estudiar màrqueting, però fa 11 anys que treballa en una perruqueria i cuida sola els seus dos fills.

“Sembla que tenim menys barreres que la comunitat pakistanesa. Per l’idioma i per la cultura, però no és veritat”, assenyala la Berenice, una de les primeres dominicanes del barri de la Torrassa. S’ha convertit també en la interlocució de la comunitat, que en general, no està molt ben vista. Arran del tràfic de drogues, són habituals lesbatudes policials al barri a la recerca de delinqüents nascuts a la República Dominicana. “Per a molta gent de la Torrassa, ser dominicà és ser un narco. I no és veritat”, diu.

Però el racisme toca d’altres maneres. “Serà la forma en què parlo, serà el cabell, que soc negreta. No ho sé però a mi em miren malament”. I posa d’exemple una cua del súper on li van cridar l’atenció. A ella sola. “Quan jo estava esperant, en ordre”. Conscient d’això, quan va poder portar a Espanya el seu fill ja el va preparar. “Li vaig estar dient durant molt de temps que ell era negre, que havia d’estar-ne orgullós”, afirma.

Tot i que el problema detectat aquí pels tècnics ésl’alt absentisme escolar que presenten els adolescents dominicans, molt per sobre que la resta de nens del barri. Bàsicament, perquè venen a mitja adolescència amb la reunificació, i el seu nivell acadèmic és molt diferent. “Si deixen l’escola però es posen a aprendre un ofici val, el problema és que es passin el dia al carrer sense fer res. D’aquí al robatori... creuar la línia és molt fàcil”, sospira. ¿Com s’aconsegueix aturar el problema? És el que estan provant de resoldre amb els professors.

En primer lloc, les circulars de l’escola seran en castellà i català, perquè els pares les entenguin. A més, han proposat canviar l’horari de les reunions escolars fins a les set de la tarda. Normalment els pares no solen assistir per incompatibilitat amb la feina. De moment professors i dominicans s’han assegut i s’han conegut, “que ja és alguna cosa”, diu. “Del que ens estem adonant són dels rols de gènere, els tenim molt més integrats del que em pensava”, assegura la Berenice. És una cosa que planteja que la seva comunitat ha de canviar, també per poder ajudar els seus fills.

La Berenice sí que coincideix en la solitud que senten els immigrants a l’arribar a Espanya. “A la que et miren malament un parell de vegades, o et fan un mal comentari, prefereixes tancar-te i a tot estirar estar només amb dominicans”. Ella ho ha notat més amb la criança dels seus fills. “No saps el que he trobat a faltar la meva mare, perquè m’ajudi amb els nens”. Potser a prop seu alguna persona desconeguda estava disposada a fer-ho. Però per a això s’havien d’obrir dues portes.

“Seria un desastre que VOX tragués vots aquí”

Fa més de 40 anys que Mari Ángeles, jubilada i nascuda a Valladolid, viu a la Torrasa. Participa en un curs de cuina saludable intercultural.

“De veritat que no entenc per què els tenim por, bé, els tenen. Jo no els tinc por”, manté la Mari Ángeles, de 68 anys, quan parla de la immigració. Ara aquesta dona disfruta de la seva jubilació en un bon estat de salut, però ha treballat molts anys en l’hostaleria. També va emigrar d’alguna manera, als 30 anys, quan va deixar Valladolid i va venir a Barcelona a buscar feina.  

Ella és conscient que la immigració no agrada. “Ho sento cada dia”, diu. “Que si roben, que si són uns masclistes, tancats de ment... No ho entenc, de veritat. La majoria de la gent que diu aquestes coses no s’ha assegut mai a parlar amb un immigrant”. Però la Mari Ángeles sí que ho ha fet. Cada setmana participa en un curs de cuina, nascut dels tallers de menjar saludable al CAP. Es van començar a apuntar veïns, i d’això ja en fa tres anys. Ara, una vegada a la setmana es reuneixen a l’institut Marius Torres, on elaboren diferents plats. La meitat dels assistents han nascut en altres continents.

Ella ha provat la multiculturalitat, i li ha encantat. Manté que s’hi aprenen moltes coses, de molta gent. ¿Un exemple? “La Jamila em va ensenyar a cuinar cuscús. I m’agrada moltíssim. El menjo una vegada al mes, tot i que el preparo amb menys espècies perquè als meus nets no els agrada el picant”, explica.

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

A ningú se li escapa que és possible que la ultradreta guanyi terreny al seu barri. “Si Vox treu bons resultats al barri em posaré molt trista.Seria un desastre, perquè els estarem dient als immigrants que no els volem, i no és veritat. A mi m’agrada que siguin aquí”, diu.

Dimecres passat, entre tots els membres del seu grup de cuina, van proposar les activitats que farien durant l’any. Una de les idees, unir-se a l’iftar popular de la comunitat musulmana amb una classe magistral de cuina marroquina ‘in situ’. També hi ha qui va suggerir aconseguir un espai molt gran on ensenyar a cuinar diversos plats de diferents cultures. “Però compte, que la gent s’ha de barrejar, hem d’evitar que els marroquins estiguin amb el plat marroquí, els peruans amb el peruà i els espanyols amb l’espanyol”, diu el Miguel, un membre del grup. La Mari Ángeles comparteix aquesta visió. “Home, és clar, és que si no ¿quina gràcia tindria? El bonic que té que siguem diferents és això, que podem aprendre els uns dels altres”.