La mort d'un manter a Madrid desferma la ira dels subsaharians

Un dia després de la mort de Mamed Mbage al barri de LavapiésMamed Mbage Lavapiés, comença a haver-hi cert consens (entre l'Ajuntament, els testimonis i fins i tot els companys del difunt) sobre les circumstàncies en què es va produir. A Mbage, un manter senegalès de 34 anys, no el perseguia la policia quan va patir una aturada cardíaca al carrer de l'Oso, com es va dir en un principi, ni tampoc els agents van impedir que rebés assistència. Però això ha influït poc en el que passa ara mateix en aquesta cèntrica zona de Madrid, plena de carrers estrets i costeruts i vells edificis sense ascensor, on més d'un quart de la població és estrangera. La mort de Mbage ha tret a la llum la profunda ràbia dels subsaharians per les seves condicions de vida.

Expliquen que viuen amuntegats, compartint llit en cases de menys de 50 metres quadrats, i que el seu dia a dia és un continu temor als policies, que solen parar-los per registrar-los a la recerca de drogues o demanar-los uns papers que “les lleis”, expliquen, els impedeixen aconseguir. Posen com a exemple el cas del mateix Mbage. Feia més de 10 anys que residia a Espanya i seguia en situació irregular.

Tot aquest cansament va esclatar primer dijous a la nit, quan els disturbis es van prolongar durant diverses hores, deixant un rastre, encara visible l'endemà, de restes de barricades, contenidors i caixers incendiats, pedres, llambordes i alguns, molt pocs, comerços amb la persiana abaixada. I va continuar aquest divendres, sobretot a la plaça de Nelson Mandela, on els amics del mort van rebre al migdia el cònsol de Senegal a Madrid, Mouctar Belal, al crit de “¡pocavergonya!”. Belal va arribar en cotxe oficial més de 20 hores després de la mort de Mbage, es va veure obligat a refugiar-se al bar Baobab i només en va sortir amb escorta policial.

Va ser gairebé una anècdota. El malestar de la comunitat subsahariana es dirigeix, sobretot, cap al propi “sistema” espanyol. Un senegalès de 26 anys, també manter, que coneixia el mort des de fa més d'un lustre i vol aparèixer aquí amb el nom d'Edu, es va col·locar davant del Baobab i va començar a parlar al veure sortir el cònsol.  

“Ens tracten com escombraries. El color negre és com si fos escombraries –va dir--. Vivim sota el terror. ¿I per què? ¿Què hem fet? Volem papers i guanyar-nos la vida. L'única sortida, a més de les drogues, és vendre pel carrer. Les bosses les comprem a la màfia xinesa, però ells tenen diners i als rics no els fan res. I ara Mamed ha mort. Mai va tenir problemes de salut. La Policia no el va matar, però estem segurs que si hagués pogut viure d'una altra manera, seguiria viu. Era un gran amic, molt bona persona. Al Ramadà sempre oferia mejar de nit a tothom que en necessitava”.

Una difícil convivència

Mentre Edu parlava, es van sentir veus a escassos metres. La convivència a Lavapiés (una barri on barregen immigrants, joves professionals i vells inquilins de renda antiga) mai ha sigut idíl·lica, però ara és més difícil. Un veí va sortir al balcó. “¡Cap ésser humà és il·legal!”, va cridar entre aplaudiments. Un altre, d'edat avançada, va baixar al carrer i va oferir una versió diferent. Va dir “jo visc aquí de tota la vida”, va dir “fora d'aquí” i va dir “antisistemes de merda”. Entre els congregats hi havia tant subsaharians com espanyols, i van ser aquests últims els que es van abalançar sobre ell. Li van dir “feixista”. Quatre senegalesos es van posar enmig, impedint que la tensió creixés.  

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Segons fonts policials, els responsables dels disturbis de la nit anterior també van ser subsaharians, però darrere dels altercats més greus no hi eren ells, sinó “radicals”, experts en “violència urbana”. Hi va haver deu policies ferits i sis detinguts, tots espanyols.

La protesta, en qualsevol cas, es va mantenir a la tarda, amb una manifestació en què milers de persones van abarrotar els angostos carrers de Lavapiés mostrant fotos del noi mort, desplegant pancartes amb lemes com ‘manta és vida’ i llançant crits de “¡no són morts, són assassinats!”. Quan veien els antiavalots, els deien “¡fora, fora!”. Però a penes es van viure moments violents, a l'espera d'una matinada en què la Policia temia que es reproduïssin els incidents de dijous. Passi el que passi, els manters són pessimistes sobre les possibilitats que la mort de Mbage serveixi per millorar la seva forma de vida.