"Els protegim i als 18 anys els desprotegim"

Els menors estrangers no acompanyats, coneguts com a menes, són tutelats per la Generalitat quan arriben a Catalunya, i ingressen en centres fins que arriben a la majoria d’edat. Quan han fet els 18 anys, han de marxar de les instal·lacions, de la mateixa manera que passa amb els adolescents residents a Catalunya. «Primer els protegim i quan arriben als 18 anys, els desprotegim», denuncia Pedro González, responsable de centres públics de menors de la Unió General de Treballadors (UGT). El psicòleg social Jaume Funes afegeix: «I com que no els hem tractat bé surten dels centres amb una gran crispació. Hi ha gent que té por que si els cuidem es produeixi l’efecte crida». Són carn de canó. «Una bona part d’aquests nois, desgraciadament, acaben a la presó i altres sobreviuen en la marginalitat», apunta el psicòleg.

Els plans que la vida té amb ells no són els que somiaven quan van sortir de l’Àfrica, continent de procedència. Amb prou feines un terç de tot el col·lectiu d’adolescents estrangers s’integra en la societat i aconsegueix obrir-s’hi camí. «¿Què els oferim?», es pregunta un educador que, per precaució, prefereix mantenir l’anonimat. La resposta és clara: «Poca cosa», perquè falten recursos per poder-los donar un cop de mà.

Pena i vergonya

Pena i vergonyaEls menors, a més a més, no passen gaire temps interns als centres perquè la meitat –el 53,6%– tenen entre 16 i 17 anys quan arriben a Catalunya i quan fan els 18 anys ja deixen d’estar tutelats. «No se’ls facilita cap mena d’oferta formativa. No parlen l’idioma i en alguns centres ni tan sols els faciliten el bitllet del metro per poder-se desplaçar per anar a estudiar. No estan preparats per portar una vida autònoma i necessiten tramitar la documentació per poder treballar. El que volen és guanyar diners per poder-ne enviar a la família», assenyala un educador social. Aquest és l’objectiu que s’han marcat abans de començar el procés migratori. «Enviem il·legals al carrer», lamenta un portaveu de la Confederació General del Treball (CGT). «Em fa pena i vergonya el que els fem», conclou.

La falta de recursos de l’Administració i, de vegades, la falta de voluntat del col·lectiu impedeix que els xavals estiguin formats quan deixen la xarxa protectora de la Generalitat. L’escassetat de propostes formatives i alternatives no només es dona als centres d’acollida, també es reprodueix quan aquest grup deixa d’estar tutelat. Molts es queden sols davant la vida i únicament els que han estat tutelats durant més de tres anys «tenen dret a una petita paga», apunten fonts sindicals.

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

Amb prou feines hi ha 200 places per a xavals extutelats majors d’edat als denominats pisos de transició, afirmen les diverses fonts esmentades. Davant de tot aquest panorama, les possibilitats de sobreviure fora de la marginalitat són realment bastant reduïdes. I l’alternativa és vagarejar pel carrer a la recerca d’un miserable cop de sort. «Hem de tenir un projecte de treball per a ells, perquè han vingut a Catalunya per quedar-s’hi», afirma Funes. Un informe difós fa un any per entitats socials ja alertava del fet que només un de cada quatre extutelats rebia alguna mena d’ajuda.

La Conselleria d’Afers Socials té una versió més optimista de la situació. «Es fa un estudi social i personal de cada cas que permeti traçar un itinerari més adequat per a cada jove», assenyala un portaveu del departament. La falta de places provoca constants situacions itinerants. Hi ha xavals, denuncien els educadors, que han canviat fins a tres vegades de centre en sis mesos «¿Quina vinculació pot tenir un educador amb ells i quin programa educatiu es pot fer amb tanta itinerància?», es pregunten fonts de la Confederació General del Treball (CGT).