El 'bullying', un espectacle cruel per a 'dominar' el cos sexualitzat

«Si t’assetgen, li claves una hòstia. Un ha de defensar-se». Vet aquí la resposta majoritària, en escolars de secundària de Barcelona, en un estudi coordinat pel psicòleg i pedagog José Ramón Ubieto sobre el bullying. Una resposta inapropiada que ell associa al «espavila’t com puguis, la solució individual», alçada erròniament com a valor social. «A un adolescent li resulta vergonyant demanar ajuda, es considera cosa de nenetes». 

La investigació, recollida al llibre Bullying: una falsa salida para los adolescentes, constata la hipòtesi d’entendre l’assetjament com una escena, un xou. Hi participen, a més de la víctima i el victimari, els testimonis: el públic necessari que dona sentit a l’actuació. «Sense públic no hi ha espectacle. I ara es multiplica amb el ciberassetjament». Una massa còmplice que s’alegra del circ i de no estar en el lloc de l’assetjat.

ELS ADULTS 

Ubieto afegeix un quart element a la humiliant escena: els adults, a qui es dirigeixen amb els seus actes per cridar l’atenció. «Davant d’aquesta crueltat esperen que diguem alguna cosa».

El llibre aporta una conclusió que incideix en el delicat trànsit de l’adolescència. La revolta d’hormones és la mare de tots els mals. La temptació del bullying, explica Ubieto, apareix en la pubertat com «una falsa sortida a les dificultats que planteja un cos sexualitzat que els produeix estranyesa i els inquieta». Manipular el cos de l’altre sota formes diverses –agressió, exclusió, injúria– els permet posar a resguard el seu. Alliberen la seva angoixa en l’altre. L’assetjador domina les seves inseguretats, lletjors o defectes humiliant-los en el cos de la víctima després d’haver-les projectat en ell mateix. «Per això s’ha de designar un boc expiatori, una figura ja present en les ancestrals tribus, el sacrifici». L’assetjament és, doncs, un falsa sortida del túnel de l’adolescència. «No el travessen, el desplacen per a més tard».

Totes les activitats dels púbers van dirigides a «domesticar la fera». El cos. «El marquen, el tunegen, l’intoxiquen, l’aprimen... Volen controlar-lo i, si no ho aconsegueixen, manipulen el cos d’un altre perquè el seu quedi a resguard», argumenta Ubieto, que cita el cas d’una pacient a qui les seves companyes li van rapar la llarga cabellera. Els molestava que, al seu entendre, amb la seva seductora melena ja tingués resolta la qüestió de la feminitat.

BUSQUEN LA DIFERÈNCIA

Això també passa també amb la grossa, l’homosexual... Busquen la diferència, que confronta a cadascú amb l’assumpció de la seva sexualitat. Encara que no sempre funciona. «Si una nena grassoneta assumeix la seva característica, potser perquè tota la seva família ho és, no li importa que li diguin grassa», sosté el psicòleg. «El que caracteritza les víctimes és que no poden respondre a la intimidació».

Notícies relacionades

El 'bullying' també és responsabilitat dels pares

"Et queda la por"

Ubieto il·lustra la sentència amb un altre testimoni, un jove d’estètica gòtica a qui van començar a ofendre sense efecte. «A ell li era igual perquè els insults reforçaven el seu narcisisme. Fins que la revelació que el seu pare havia estat a la presó li va produir un tartamudeig i van tornar a ficar-se amb ell. Llavors ja el va afectar, perquè no podia entendre que el seu pare fes el que va fer».

El 'bullying' és un clàssic, ja ho relatava Robert Musil a la seva novel·la 'Les tribulacions del jove Törless' (1906), recorda Ubieto, però va adquirint noves formes. «Ara als nens els hem omplert de gadgets i els hem deixat sols. ¡Com és possible que 108.000 nens, en un grup de WhatsApp sota el nom d’El Rubios, consumeixin pornografia! ¿On eren els seus pares?»