El somriure de la Gioconda

Entre comptes, avals, inscripcions i obres, de problemes no en falten, i l’últim que necessitem és que el màxim faedor de l’il·lusionant projecte actual es mosquegi. En només dues jornades, la banda arbitral ja ha mostrat els seus avals i intencions. Pertorbador. I amb aquest panorama, el club, més que mai, necessita calma interna, barcelonisme còmplice i fermesa a l’exterior, advertint que no permetrem ni l’agressió ni l’abús. Flick està cada dia més integrat en aquest univers, d’això no n’hi ha cap dubte, i fins i tot parapetant-se en l’anglès amb la premsa (que no amb els seus nois en moltes ocasions), hem d’aconseguir que torni a fer de les seves compareixences una mostra de tranquil·litat i simpatia.

No ens enganyem, feia anys que la grada esperava aquesta gosadia tàctica i aquesta contundència numèrica a prova de possibles derrotes, i allunyar-nos de tot això només pot crear un neguit que faci la metxa de la impaciència més curta i insegura. I que ningú prengui aquesta reflexió amb alarmisme, no n’hi ha motiu, però sí amb consciència i molta serietat.

Notícies relacionades

Espanya resisteix el setge alemany i se la jugarà a la tornada a Madrid

La pràctica de l’esport puja en els més grans de 75 anys

La tècnica de Da Vinci

Flick és la relació club-triomf. Tornar a veure somriure Flick serà tornar a veure somriure afició i jugadors, i a acostar-nos a complir els objectius més ambiciosos. Leonardo da Vinci, dominant com ningú la tècnica de l’esfumat, no va dibuixar a la Monna Lisa un somriure de felicitat, sinó de candor i essència psicològica d’estabilitat i benestar. I això necessitem. El somni està en joc.