"Et queda la por"

“No s'oblida mai. He tornat a tenir atacs de pànic, records. Et queda la por, molta por”, testifica la Míriam, de 25 anys, una víctima de ‘bullying’. El túnel del terror va ser molt llarg en el seu cas. Dels 9 als 17 anys, quan va accedir a la universitat, encara que va haver de continuar el tractament per “estrès posttraumàtic”. Una deficiència auditiva li va marcar la diferència. “Se'n reien molt, em llançaven monedes i objectes, perquè no pronunciava bé les coses. Em van fer sentir diferent”.

El viacrucis va empitjorar amb la pubertat. Va entrar a la “cova”. “Es va afegir molta més merda a la meva pròpia merda”, verbalitza. Recorda un incident al gimnàs que la va marcar. “Estava amb sostenidors i les meves companyes em van empènyer fora, em van veure els nois, em van tirar...”. Una experiència molt traumàtica, argumenta, perquè estava lidiant amb l'angoixa d'un cos que no acceptava. Es va voler suïcidar saltant des d'un mur. Dues amigues van frustrar l'intent i avui ho pot explicar, i ho explica, per ajudar a conscienciar contra l'assetjament. 

El testimoni de la Míriam i altres víctimes i familiars ha obert aquest dijous el primer Simposi contra el Bullying impulsat per la Fundació del FC Barcelona i el Col·lectiu FU, que prossegueix aquest divendres amb la participació d'experts i entitats. La iniciativa inclou la presentació del ‘Manifest Alan’ per reclamar una legislació que doni mecanismes contra el fustigament. L'Esther i el Xavi, els pares de l'Alan –el menor transsexual que va acabar amb la seva vida el desembre del 2015–, han comparegut per alertar de l'“enorme patiment que viuen els assetjats, la majoria amb idees de suïcidi” i recordar que la mort del seu fill és un "assassinat social”. “El van escollir perquè era una bona persona, van al més vulnerable i sensible”, va explicar la mare emocionada.

"LES AMIGUES REIEN LES GRÀCIES"

"Vaig perdre l'adolescència. Només volia fer-me gran”, explica Marta Tena, que va patir dels 13 als 15 anys “el menyspreu” de la classe. Era la gallina a qui tots picotejaven. “Fins i tot les meves amigues es reien de les gràcies i burles per evitar ser també afectades. Les rialles de tots alimentaven l'assetjador. Sols no són ningú”.

L'experiència la va portar a un brutal aprenentatge: “Per aconseguir l'amor t'has de sotmetre”. Va sobreviure carregant tota sola les humiliacions i la tristesa. La teràpia la va ajudar, però les seqüeles perduren per sempre. “La inseguretat, la baixa autoestima, la por al què diran...”. Per contra, aquell patiment l'ha fet més solidària i empàtica.

AGRESSORS IMPUNES

Notícies relacionades

El 'bullying' també és responsabilitat dels pares

El 'bullying', un espectacle cruel per a 'dominar' el cos sexualitzat

“El meu fill té por de trobar-se els agressors, que viuen a quatre carrers. Encara li surten èczemes pels nervis”, relata la Maria, la mare d'una criatura apallissada d'insults a primària. “Lamento que no detectéssim des del principi que l'escola era per a ell un escorxador, amb els lleons, una angoixa constant”. Va ser el trastorn bulímic, els vòmits que es provocava en la seva desesperació, el que va portar la família a amenaçar l'escola. “Si no denúncies no s'hi impliquen”, sentencia.

Jaume Borràs, el pare d'un altre jove denigrat a primària, ratifica uns danys irreparables que s'estenen a tota la família. “El meu fill va viure un infern i jo vaig caure en una depressió greu. Ens va canviar la vida. Ens en vam haver d'anar del poble, canviar de feina, vendre la casa... És una injustícia perquè l'agressor no ho paga, queda impune, ho paga la víctima”.