"Fora, fora, protestants"

«Fora, fora, protestants, fora de la nostra nació», es cantava, recuperant una vella coplilla, a les escoles del primer franquisme. El protestantisme, una heretgia estrangera a extirpar: aquesta ha sigut durant segles la realitat de les esglésies reformades, que l’exvicepresident de la Generalitat Josep-Lluís Carod-Rovira reconstrueix a la seva Història del protestantisme als Països Catalans (3i4). «Sempre m’han interessat molt les dissidències i les heterodòxies», diu, per explicar el motiu pel qual hi ha dedicat cinc anys de treball des de la seva càtedra de Diversitat Social a la UPF. Avui, les diverses denominacions protestants sumen 400.000 fidels a l’àrea estudiada per Carod-Rovira: és la segona confessió en nombre de centres de culte, recorda (encara que les estadístiques la situïn només una mica per sota de l’islam en nombre de fidels).

«El protestantisme és aquí pràcticament l’endemà que Luter clavés les 95 tesis a la porta del castell de Wittenberg el 1517. El 1520 entre els rebels de les Germanies hi circulen les obres de Luter, el 1521 a Mallorca ja hi ha un text de refutació i el 1523, el primer executat per la Inquisició», apunta.

Persecució i retorn

El protestantisme dels segles XVI i XVII viu a l’exili, o arriba amagat i sense deixar rastre amb la immigració procedent del sud de França. Al segle XVIII la gran excepció és la Menorca britànica (origen de diverses famílies històriques del protestantisme català). Però és al segle XIX quan el protestantisme torna amb l’activitat porta a porta de societats bíbliques («la gran aportació és del 1832, quan es publica a Londres la primera versió conservada en llengua catalana del Nou Testament, cosa per a mi més important que no pas l’Oda a la pàtria») i aconsegueix presència pública «vinculat als primers intents de revolució democràtica, a partir del 1868» i a l’arribada d’enginyers i empresaris alemanys, anglesos o suïssos.

El franquisme suposa un període extraordinàriament negre per al protestantisme. «L’any 1939, i el 1936 a Mallorca, els fidels protestants formen part, inequívocament, dels vençuts. Del 1939 al 1945 la persecució és duríssima, la majoria de temples estan tancats i s’ha de fer culte clandestí per les cases. La persecució perd força però fins al 1977 persisteix”, prossegueix Carod-Rovira. I la normalització posterior és lenta.

Notícies relacionades

Luter, una reforma revolucionària

Les últimes roses de Sant Jordi catalanes

El llibre de Carod-Rovira se centra en «el protestantisme històric, establert, el que es forma anteriorment al segle XIX», les diverses denominacions del qual tenen un llarg historial de col·laboració a Catalunya, mentre que «per falta de perspectiva històrica», no aprofundeix en els nous grups originaris dels EUA i Amèrica Llatina, de caràcter pentecostal o carismàtic, «que són els que més estan creixent».

Tot i l’arrelament de la seva presència, el protestantisme mai ha deixat de ser minoritari a Catalunya. Les raons, analitza, són diverses. «Més de caràcter cultural i polític que no pas religiós. Per començar, el compromís amb el catolicisme de la monarquia hispànica. Però a més a més, sent com som un país mediterrani, aquí el cristianisme és el de Roma, que es troba molt còmode en la manifestació pública de la pròpia fe. Processons, pelegrinatges, multitud d’elements de la cultura popular que tenen un origen religiós... Era enormement difícil que prosperés un protestantisme auster en les seves expressions externes i que no reconeix el culte als sants i a la Mare de Déu».