Els grecs de Xian

El símbol més solemne de la grandesa de l’antiga Xina podria haver­ necessitat ajuda occidental. Nous estudis entreveuen la inspiració grega en els icònics guerrers de ter­racota que han protegit durant dos mil·lennis el primer emperador del país. La teoria és revolucionària, i no només per la bufetada a l’ego nacional. També suposa la presència occidental a la Xina 1.500 anys abans del viatge del (presumptament) pioner Marco Polo.

    La mida i l’expressió de les escultures apunta a la tradició hel·lènica, sosté el programa de televisió La  tomba més gran del Món: Secrets de la Xina antiga emès recentment a la BBC. Les figures de l’època eren senzilles i rarament superaven els 20 centímetres, un flagrant contrast amb l’exuberància de les immòbils tropes descobertes a Xian (nord de la Xina). Totes comparteixen una mida real i dissenys personalitzats en els seus pentinats, expressions facials, vestimenta, armament i colors, encara que el contacte amb l’aire els hagi condemnat al característic gris actual. 

    A la tomba descansen 8.000 guer­rers, 130 carros i 520 cavalls, gairebé tots encara enterrats. El 1998 també van emergir acròbates, buròcrates i músics que haurien format la cort. Els experts apunten als primers: els seus marcats músculs i nervis per representar el moviment entronquen amb la concepció del cos humà de la Grècia Clàssica. El domini d’aquesta tècnica requereix els segles de pràctica que acumulava Occident. També uns ocells de bronze s’assemblen als grecs de l’època.

    «Els que van fer això tenien coneixement de com els grecs feien les seves obres. Imagino que un escultor grec hauria pogut venir per entrenar els locals», opina en el documental Lukas Nickel, professor d’Art Asiàtic de la Universitat de Viena. «Ara pensem que els acròbates i les figures de bronze haurien pogut ser inspirades per l’art grec», va confirmar Li Xiuzhen, arqueòloga a Xian. La tempesta mediàtica va provocar les seves matisacions: va culpar el documental de manipular i va aclarir que, si bé la influència era possible, l’autoria era completament xinesa. No és fàcilment digerible aquí atribuir a Occident la direcció de la tomba del mític emperador Qin Shi Huang (260-210 abans de Crist) i unificador del país a base de conquistes.

    L’arribada d’occidentals a l’antiga Xina ja havia sigut defensada tí­midament per experts. Un altre estudi va revelar l’ADN mitocondrial europeu trobat a la província de Xinjiang, adjacent amb l’Àsia Central. I en una tomba col·lectiva pròxima al mausoleu de Xian on haurien sigut enterrats els treballadors d’un taller de ceràmica explotats per l’emperador es va trobar un crani de mesures diferents. La seva reconstrucció digital va revelar que no era ni xinès ni europeu. El documental sosté que grups humans van viatjar a la Xina i s’hi van assentar quan es construïen els guer­rers de terracota. No gaire lluny, entre els anys 256 i 125 abans de Crist, floria a les actuals Afganistan i Pakistan el regne greco-bactrià, que enfonsava les seves arrels en els successors d’Alexandre el Gran i mantenia tradicions artístiques hel·lenístiques.

Mons en contacte

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Aquesta hipotètica interacció dinamita la tesi dominant de la Xina i Occident com a compartiments estancs en l’antiguitat. Els seus contactes haurien començat no només abans del mercader venecià sinó de la Ruta de la Seda, embrió de la globalització en un món sense internet. 

    Els guerrers són una de les vuit meravelles del món i, probablement, el principal enigma arqueològic. Les tècniques actuals impedeixen desenterrar el mausoleu sense arruïnar-lo i només se’n coneix una ínfima part. La tomba principal de l’emperador segueix intacta sota una piràmide dins d’una fortalesa amb murs de 14 metres d’alt i gairebé 150 de llarg. Els guerrers, en quatre fosses a un quilòmetre del mausoleu, van a contrapèl en la història xinesa. Ni abans ni en els següents segles es va construir una cosa semblant. Qin Shi Huang, embriagat de grandesa, hauria ignorat la creença que només esperava el desastre a aquells­ que es deixessin contaminar per l’exterior. La seva caiguda va ser interpretada com la certesa del tabú pels següents emperadors, que van tornar a mides escultòriques més modestes.