CONTEXT
L’Anticrist a les portes
Res és casual en les referències apocalíptiques de Donald Trump. Millor no prendre-se-les a broma
Quan vaig veure que Donald Trump s’exhibia disfressat de papa vaig enviar la imatge a una amiga de profundes conviccions catòliques. No li va agradar la broma, i em va remetre el vídeo del president durant el funeral del Papa amb una anotació: "Té la mirada de l’Anticrist". La de l’antagonista de Crist, un ésser malvat cridat a aparèixer abans de la segona vinguda del fill de Déu, per seduir els cristians i apartar-los de la seva fe. D’entrada, em va semblar una exageració, a l’altura de la provocació trumpiana. Després, em vaig posar en la pell i en l’ànima del creient que no soc, i vaig comprendre millor la irritació de molts dels 1.400 milions de cristians que habiten el planeta. ¿I si tingués raó la meva amiga? Si Trump fos la personificació del mal que turmenta els seguidors de la Bíblia. No pocs cristians creuen sentir el renill dels cavalls de l’apocalipsi quan observen les guerres, les fams, les epidèmies i les conquestes que assolen el món.
Pot ser que, des de latituds descregudes com la nostra, les referències a l’últim llibre del Testament siguin forçades. No ho són tant als Estats Units, on un de cada cinc ciutadans pertany a una església evangèlica. Poc abans del primer mandat de Trump, un estudiós de la Bíblia ja va identificar les seves crides a l’odi, la misogínia i el fanatisme amb la retòrica de l’Anticrist. El llibre va tenir èxit, però Trump va guanyar les eleccions, i va tornar a guanyar-les el 2024, després d’una campanya en què va dir als seus seguidors, en un to admonitori: "Soc cristià i us estimo. Voteu i, d’aquí quatre anys ja no haureu de tornar a votar perquè ho haurem arreglat tot" (West Palm, 26 de juliol del 2024).
Res és casual en les referències apocalíptiques de Donald Trump. Té raó la meva amiga: millor no prendre-se-les a broma. El seu messianisme no té límits. Quan anuncia una lluita final entre el bé i el mal, està esmentant la batalla escatològica que entaulen Gog i Magog, a Harmagedon. Quan assegura que Déu li va salvar la vida al desviar la bala que li va fregar l’orella, està apel·lant a una condició d’ésser providencial que entronca amb la religiositat de molts nord-americans. Si es tracta de conviccions o d’un relat instrumental manllevat del seu primer mentor, Steve Bannon, té poca importància. El més rellevant és que s’ho va acabar creient al rebre gairebé 77 milions de vots. Qualsevol assessor tradicional li hauria recomanat no publicar la foto ni postular-se, mig de broma, com a successor del papa Francesc, però Trump juga a no ser d’aquest món. L’assessor podria fins i tot advertir-lo de l’efecte bumerang que té violentar tradicions establertes per l’Església a través dels segles. Trump el fulminaria, perquè ell no és un conservador comú. És un revolucionari, o un contrarevolucionari, com vostès vulguin. Un home per sobre de la llei, fins i tot la de Déu, que es pregunta ¿com és possible que no el deixin entrar a la Capella Sixtina, on emularia el rei David lluint la seva bonica cabellera rubicunda? (Samuel 16:12).
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Turisme de masses Inventen platges falses per despistar els turistes a les Balears
- Pobresa a Catalunya La vida en un garatge de tres nens de l’Hospitalet: «¿Fins quan hem d’estar així?»
- Protesta Joves extutelats imploren a Drets Socials que no els faci tornar ajudes
- Baròmetre municipal La vivenda supera la inseguretat com a principal problema dels barcelonins
- INFRAESTRUCTURES El Govern donarà avui llum verda a dos intercanviadors ferroviaris al Vallès