Teo Valls: «Vull que la meva masculinitat tingui tendresa; ho he triat»

Després de formar-se com a terapeuta gestalt, Teo Valls Vila (Barcelona, 1985) va fer un vídeo casolà explicant la seva autobiografia que va acabar convertit en el documental De Berta a Teo, història d’un trànsit. 

–No vaig fer el vídeo per divulgar-lo. Ara veig que el meu procés personal està servint per conscienciar la gent, però ha sigut una gran pèrdua d’intimitat. Meva i de la meva gent més pròxima.

–Era un treball de fi de curs.

–Més o menys, i per això molts testimonis estan gravats amb el mòbil. Després, la directora, Irene Navascués Cobo, li va donar forma de documental. A l’Ire li dec molt.

–El vídeo no està penjat a internet.

–No en vull perdre el control, ¡és la meva vida! L’he portat a presentacions i després he passat la gorra. Amb això m’he guanyat els 5.000 euros per poder-me treure els pits.

–¿Quan?

–El mes que ve, a l’octubre. Me’n vaig a Florida a posar-me en mans d’un cirurgià expert en transgènere. A base d’arts marcials, flexions i controlant l’alimentació estic molt musculat i tinc poc pit, però el suficient per no poder-me treure la samarreta al vestidor dels nois, ni anar a la piscina.

–¿Què diu el tatuatge que porta a l’esquena?

–Són caràcters àrabs. Significa «fes-te el món diferent».

–¿Com va començar el trànsit?

–Des de petit. Mai m’he sentit una noia i he lluitat per portar els cabells curts. Als 10 anys vaig demanar als meus pares anar al col·le sol.

–¿Per?

–El col·legi públic estava a set quilòmetres del poble, i en aquesta distància, pel camí, se m’obrien molts espais per ser masculí. Com que jugava molt bé a futbol, se’m llegia com a noi. Actuava superbé; en realitat, el gènere és una performance en si mateix.

–Vaja.

–M’inventava noms –Alex, Oliver– i, quan em descobrien en un poble, buscava una altra colla en el de més enllà i així. Sempre amb angoixa, «que no m’enxampin, que no m’enxampin». Tenia una identitat de noi, però d’amagat, mentint. Estava cagat. No hi ha mentida amb final feliç; sempre em caçaven.

–O sigui, a casa i a l’escola era la Berta.

–Sí, i en el meu temps lliure em muntava una altra vida, altres col·legues. Encara sento un pessigolleig interior quan m’anomenen en masculí. Després, als 15 anys, a través del món del futbol, em vaig trobar amb el lesbianisme i vaig entendre que podien agradar-me les noies. Em vaig trobar a gust en aquell ambient, però vaig confondre orientació sexual amb identitat.

–Què va passar, llavors.

–Quan vaig veure la pel·lícula Tomboy [narra la infància d’una nena transgènere], em vaig sentir identificat de seguida amb el protagonista i vaig tenir atacs d’ansietat. Vaig començar la teràpia, i va ser un amic qui em va obrir les portes del món trans.

–A casa, ¿com han respost?

–Molt bé. Està sent un procés molt bonic amb els meus pares i germans.

–¿L’inquieta la intervenció?

–Estic nerviós. No s’imagina quant he ­lluitat. Entro al quiròfan per voluntat pròpia, però també per pressió social. Parlant clar, la societat encara no em veu com a tio si tinc pits.

Notícies relacionades

Andalusia i Madrid reben la major part de menors migrants

Front comú contra les malalties transmeses per mosquits

–¿Per què es va posar Teo?

–Per una persona que em va ajudar en el trànsit i perquè el nom em connecta amb la tendresa. Vull que la meva masculinitat tingui tendresa, he triat quins referents prenia de la masculinitat hegemònica.