Teo Valls: «Vull que la meva masculinitat tingui tendresa; ho he triat»

Després de formar-se com a terapeuta gestalt, Teo Valls Vila (Barcelona, 1985) va fer un vídeo casolà explicant la seva autobiografia que va acabar convertit en el documental De Berta a Teo, història d’un trànsit. 

–No vaig fer el vídeo per divulgar-lo. Ara veig que el meu procés personal està servint per conscienciar la gent, però ha sigut una gran pèrdua d’intimitat. Meva i de la meva gent més pròxima.

–Era un treball de fi de curs.

–Més o menys, i per això molts testimonis estan gravats amb el mòbil. Després, la directora, Irene Navascués Cobo, li va donar forma de documental. A l’Ire li dec molt.

–El vídeo no està penjat a internet.

–No en vull perdre el control, ¡és la meva vida! L’he portat a presentacions i després he passat la gorra. Amb això m’he guanyat els 5.000 euros per poder-me treure els pits.

–¿Quan?

–El mes que ve, a l’octubre. Me’n vaig a Florida a posar-me en mans d’un cirurgià expert en transgènere. A base d’arts marcials, flexions i controlant l’alimentació estic molt musculat i tinc poc pit, però el suficient per no poder-me treure la samarreta al vestidor dels nois, ni anar a la piscina.

–¿Què diu el tatuatge que porta a l’esquena?

–Són caràcters àrabs. Significa «fes-te el món diferent».

–¿Com va començar el trànsit?

–Des de petit. Mai m’he sentit una noia i he lluitat per portar els cabells curts. Als 10 anys vaig demanar als meus pares anar al col·le sol.

–¿Per?

–El col·legi públic estava a set quilòmetres del poble, i en aquesta distància, pel camí, se m’obrien molts espais per ser masculí. Com que jugava molt bé a futbol, se’m llegia com a noi. Actuava superbé; en realitat, el gènere és una performance en si mateix.

–Vaja.

–M’inventava noms –Alex, Oliver– i, quan em descobrien en un poble, buscava una altra colla en el de més enllà i així. Sempre amb angoixa, «que no m’enxampin, que no m’enxampin». Tenia una identitat de noi, però d’amagat, mentint. Estava cagat. No hi ha mentida amb final feliç; sempre em caçaven.

–O sigui, a casa i a l’escola era la Berta.

–Sí, i en el meu temps lliure em muntava una altra vida, altres col·legues. Encara sento un pessigolleig interior quan m’anomenen en masculí. Després, als 15 anys, a través del món del futbol, em vaig trobar amb el lesbianisme i vaig entendre que podien agradar-me les noies. Em vaig trobar a gust en aquell ambient, però vaig confondre orientació sexual amb identitat.

–Què va passar, llavors.

–Quan vaig veure la pel·lícula Tomboy [narra la infància d’una nena transgènere], em vaig sentir identificat de seguida amb el protagonista i vaig tenir atacs d’ansietat. Vaig començar la teràpia, i va ser un amic qui em va obrir les portes del món trans.

–A casa, ¿com han respost?

–Molt bé. Està sent un procés molt bonic amb els meus pares i germans.

–¿L’inquieta la intervenció?

–Estic nerviós. No s’imagina quant he ­lluitat. Entro al quiròfan per voluntat pròpia, però també per pressió social. Parlant clar, la societat encara no em veu com a tio si tinc pits.

Notícies relacionades

La inexperiència i la divisió del conclave abonen la incertesa

L’Anticrist a les portes

–¿Per què es va posar Teo?

–Per una persona que em va ajudar en el trànsit i perquè el nom em connecta amb la tendresa. Vull que la meva masculinitat tingui tendresa, he triat quins referents prenia de la masculinitat hegemònica.