Ramia Chaoui: «M' han denegat feines pel fet de portar vel»

Graduada en Administració i Direcció d'Empreses, té un canal a Youtube (ramiaschannel) des de fa un any amb uns 6.000 seguidors. Ramia Chaoui Yacubi (Barcelona, 1992) ja va avançar en aquestes pàgines, el 20 agost, la seva postura a favor del burquini, i avui comparteix la seva història.

-La meva família és de Ksar-el-Kébir, al nord del Marroc. El meu avi va arribar aquí el 1970; venia, treballava com a paleta, estalviava una mica, tornava marxar i així. Els meus pares van arribar d'adolescents, a finals dels 80.

-¿Quin idioma parlen a casa?

-Quan érem petits, els meus pares ens parlaven en àrab als meus dos germans i a mi perquè volien que l'aprenguéssim, i com que passàvem allà tots els estius, el dominem. Ara a casa parlem una barreja, però sobretot en espanyol.

-¿A quina edat es va cobrir els cabells?

-Em vaig posar el hijab a segon d'ESO, amb una amiga, per expressar humilitat a Al·là. En el nostre entorn, moltes dones s'havien fet més conscients de la religió.

-No les hi van obligar.

-Ningú. En teníem ganes i ens va fer gràcia. No va ser una decisió supermeditada. Potser ens feia sentir una mica més grans.

-¿Se'n penedeix?

-En absolut, n'estic molt orgullosa. Si hagués trigat més a posar-me'l, hauria sigut molt més difícil perquè m'hauria posat a pensar en coses que llavors no em preocupaven.

-¿La feina?

-És clar, ja m'han denegat diverses feines. Quan veuen el vel a la foto del currículum, ja ni et truquen; ho sé perquè vaig fer la prova. A vegades, just després que un boig cometi un atemptat, la gent no s'asseu al meu costat al metro.

-¿Era l'única a classe amb vel?

-Sí. En portaven molt poques a l'institut, però no vaig sentir rebuig. Jo era molt madura, amb una personalitat molt forta i anava amb els guais de classe. Als 16 anys sí que vaig flaquejar perquè les meves amigues deien que els nois no es fixaven en mi, i alguna va arribar a confessar-me que li feia vergonya anar amb mi.

-Si li donessin un bon lloc, ¿què faria?

-És una qüestió de lluita. Potser a mi em pot anar malament, però a la meva filla ja no li passarà. Arribarà un dia que el vel es normalitzarà. Algú ha de sacrificar-se, com en tantes lluites al llarg de la història. Anant així a treballar no faig mal a ningú.

-El vel em sembla un signe de submissió.

-Jo no el porto per mandat de cap home, ni del meu marit ni del meu pare, sinó perquè crec en Déu. I considero que la dona creient ha de ser modesta.

-Algunes porten vel, rímel i llavis vermells.

-Sí. Reconec que és difícil. Som dones i acaba influint-nos un munt la indústria de la moda.

-Tanta lluita per la igualtat…

-El feminisme té una mirada occidental molt etnocèntrica. Ara està centrat en les Femen, com si les musulmanes o les negres no sabéssim defensar-nos i haguessin de venir elles a salvar-nos amb els seus cossos esvelts i les seves melenes rosses.

-Ja. ¿I per què es va casar tan jove?

-Perquè em vaig enamorar durant un estiu al Marroc. Vam estar dos anys i escaig de relació a distància, i quan vaig complir els 18 vaig voler casar-me, encara que els meus pares no ho aprovaven. Els vaig convèncer quan van veure que no deixaria la universitat.

Notícies relacionades

Andalusia i Madrid reben la major part de menors migrants

Front comú contra les malalties transmeses per mosquits

-¿Fills?

-Encara no. Ara començaré un màster. Ja vaig ser ràpida en altres coses. A més, no és un bon moment per tenir família amb aquesta situació econòmica.