Peter Thomsen: "Necessito caminar per no sentir-me com un zombi"

Els seus ullets extremadament blaus brillen en una cara fatigada i colrada per les constants caminades sota el sol. Peter Thomsen (Dinamarca, 1959) i la seva extraordinària història de recerca d'una vida normal és un dels plats forts del Grand Tour, una suggestiva iniciativa de Nau Côclea que convida el públic a compartir amb desenes d'artistes un recorregut de 229 quilòmetres a peu que comença el 19 d'agost a l'Escala (www.elgrandtour.net). Durant el recorregut, la documentalista romanesa Paula Onet rodarà part de la seva pel·lícula Holy Blisters (Butllofes santes) sobre la vida de Peter.

-¿Com era vostè de petit? Ara visc en una granja a l'illa de Lolland, però em vaig criar en un poble de pescadors al sud de Copenhaguen. Era un nen somiador, tímid i molt bo en matemàtiques.

-¿Què volia ser? ¿Quin era el seu somni? Mai vaig saber el que volia; la majoria de la gent té desitjos, jo no. Vaig treballar desenvolupant software, però no m'agradava i estava sempre esgotat. He tingut una actitud passiva amb la meva vida, vaig deixar que aquest estat mental es convertís en el normal i això ha tingut greus conseqüències en la meva vida.

-¿Per què estava sempre tan cansat? Perquè no podia dormir. Des dels 15 anys bevia molt i ara m'adono que ho feia per poder dormir. L'alcohol m'ha servit per no tornar-me boig, però no és la solució, perquè no puc controlar-lo.

-¿Què li passa a l'hora de ficar-se al llit? Sec i em quedo mirant la paret, fins que em poso al llit amb l'esperança de poder dormir. Però quan tanco els ulls sento un irresistible desig de moure les cames, una irritació que comença als peus i va pujant fins que m'obliga a llevar-me i posar-me a caminar. Així nit rere nit. Quan no dorms et sents com un zombi, aïllat de la realitat. És com tenir una peixera al cap i totes les emocions ofegades.

-¿Ara mateix se sent així? Sí, perquè fa diverses nits que no dormo. Vostè no se n'adona, però per a mi vostè no és aquí, no és al meu món. Em sento vell per dins. El meu pare també tenia greus problemes per dormir i va morir als 59 anys, però a ell mai li van fer cap diagnòstic.

-A vostè li van fer un diagnòstic després de molts anys de medicar-lo erròniament contra la depressió. El 2008 em van dir que tenia la síndrome de les cames inquietes i al principi la nova medicació va funcionar molt bé. Va ser com renéixer, tornava a tenir energia i a sentir coses. Però el cos s'acostuma a les pastilles. Segueixo prenent-ne, perquè si no seria pitjor, però dormo poc.

-Caminar a bon ritme és part de la recepta mèdica, però no val qualsevol camí. Una nit estava al sofà sense poder dormir i vaig tenir una revelació: «Primer arriba el perdó i després la comprensió». Un corrent d'energia va travessar el meu cos i em vaig sentir totalment connectat amb una cosa superior. No sóc creient, però des d'aleshores tampoc puc negar Déu. Vaig començar a caminar per recuperar aquella experiència espiritual de connexió total, per això vaig per rutes de pelegrinatge mil·lenàries.

Notícies relacionades

Mor un bomber en un incendi en un hotel de Santa Susanna

El ‘narco’ geolocalitza els vehicles que vol robar

-¿Ha tornat a sentir aquella connexió? No amb la mateixa intensitat, però necessito caminar per no sentir-me un zombi. L'hivern del 2012 vaig fer el Camí de Santiago francès i estava superfeliç, em va donar molta energia positiva. El 2013 vaig fer la Via Francigena, que va de Canterbury a Roma, i a l'any següent vaig començar a caminar des de casa meva, a Dinamarca, fins a Santiago. Durant aquell viatge vaig conèixer una dona i ens vam enamorar profundament. Em vaig instal·lar a casa seva, però al deixar de caminar el meu estat va empitjorar, vaig deixar de dormir i vaig tornar a entrar en mode zombi.

-Mantenir una relació és quasi impossible. Vaig intentar salvar la relació seguint el meu camí cap a Santiago, però ella la va acabar per Facebook. Feia 13 anys que estava sobri i aquell dia vaig tornar a beure i a fumar, però vaig seguir caminant fins a Finisterre. Segueixo caminant, no tinc elecció.