Més masclista que el pare

Nois que se senten amb el poder per decidir quines emoticones ha d’utilitzar (o no) la seva nòvia en els missatges de WhatsApp. O que, si no els agrada, obliguen la noia a retirar la foto que ella té en el seu perfil de Facebook. Els joves d’avui consideren «acceptable» i fins i tot «inevitable» la denominada violència de control en la parella. En això, les noves generacions són tant o fins i tot més masclistes que els seus pares. «La notícia en aquest àmbit és que lamentablement les coses gairebé no han canviat al llarg dels últims anys, no ens hem mogut d’on érem», constata Liliana Arroyo, sociòloga i investigadora en l’àmbit d’innovació social de la Universitat de Barcelona (UB).

«Ja fa temps que, també des de les universitats, s’està detectant un increment dels denominats micromasclismes, els petits actes quotidians que perpetuen aquesta forma de poder dels homes en relació amb les dones», constata Arroyo. «Les relacions entre nois i noies segueixen sent avui desiguals, però, això sí, amb l’afegit que ara les noves tecnologies i les xarxes socials han multiplicat l’efecte», afegeix. Algunes aplicacions, assenyala la professora a tall d’exemple, «fins i tot els ho posen fàcil, com el doble check blau de WhatsApp». Amb tot, matisa, «aquest tipus de control ja no és exclusiu dels homes, perquè cada vegada l’exerceixen més les dones».

Que hi ha hagut un augment de conductes masclistes entre els joves també ho diuen enquestes com l’elaborada el 2015 pel CIS i la Secretaria d’Estat d’Igualtat, segons la qual un terç dels espanyols d’entre 15 i 29 anys justifiquen que un home pugui impedir a la seva dona treballar, estudiar o relacionar-se amb altres persones. També el 2015, la Macroenquesta sobre Violència contra la Dona va alertar que un 25% de les noies d’entre 16 i 19 anys havien sigut víctimes, en algun moment, d’assetjament psicològic per part de les seves parelles.

NÒVIOS MORDASSA

¿Què explica aquest retrocés en els drets de la dona, després de dècades i dècades de lluita per la igualtat? ¿Per què hi ha encara nòvios mordassa? «El problema és que moltes famílies encara mantenen pautes de comportament –que després els nens reprodueixen fora de casa–, en què l’home manté una posició de domini sobre la dona», assenyala Maria Rosa Buxarrais, catedràtica de Teoria i Història de l’Educació.

«I, per descomptat, també hi ha les pel·lícules, els vídeos que miren per internet o les campanyes de publicitat», afegeix Buxarrais. Els consums culturals dels joves (des de les primeres joguines fins a les novel·les romàntiques adolescents passant pels videojocs) «reforcen les diferències de rol entre home i dona», indica Buxarrais. I en aquest sentit, prossegueix la pedagoga, l’escola també ha de desenvolupar una funció important. «Els mestres i professors han de treballar amb el respecte com a objectiu per a tothom. Que els nens i nenes vegin que no som tots iguals, perquè no ho som, però que dins de la diversitat s’ha de respectar la llibertat de cadascú», subratlla.

És el que es va intentar fer quan, el maig del 1976, en unes jornades celebrades amb motiu de l’Any Internacional de la Dona, es va plantejar per primera vegada a Catalunya que nens i nenes anessin junts a una mateixa classe. «Vam pensar que d’aquesta manera se solucionarien moltes coses, que s’acabaria amb els estereotips i les conductes masclistes… però va resultar insuficient», lamenta ara Mercè Otero, professora de secundària i històrica activista del moviment feminista.

Notícies relacionades

Les denúncies per abusos sexuals s'han duplicat en 10 anys

"Una situació que intimidi una dona no s'hauria de considerar mai normal"

«Uns anys més tard, en unes altres jornades el 1985, vam veure que l’educació a les escoles seguia sent androcèntrica, en el llenguatge, en els models femenins que es posaven a classe, en els espais que es destinaven, per exemple, al joc de nens i nenes al pati», relata Otero, també membre del col·lectiu Ca la Dona.

Les lleis educatives que es van fer al llarg d’aquells anys, «en particular la LOGSE», subratlla la docent, van donar el seu suport sense fissures a les reivindicacions de les feministes. «Es donava prioritat a la coeducació de manera claríssima», apunta. Però, una vegada més, «no hi va haver recursos ni econòmics ni de formació del professorat», denuncia Otero, que ja està jubilada. Actualment, a més a més, amb la irrupció d’internet i de les xarxes socials, l’objectiu es considera encara més inabastable, coincideix.