Carlos Tomás: «Els nens em pregunten si sóc un pirata de veritat»

La línia que separa una persona d'estar «sencera» a entrar en la categoria oficial de discapacitada «és tan fina com la línia que separa dues rajoles». És una de les frases favorites de Carlos Tomás, que fa 20 anys conviu amb una cama dreta protèsica. Membre de l'associació Amputats Sant Jordi (www.amputats-santjordi.org) i també col·laborador de Stop Accidents, les seves animades xerrades a nens i adolescents permeten una altra mirada sobre la discapacitat.

Amputat (tècnicament). El seu caràcter segueix sencer i disposat a eliminar els prejudicis sobre la discapacitat.

-Fa 20 anys vostè es va parar a ajudar una persona accidentada. I ho tornaria a fer. Sóc incapaç de passar de llarg.

-¿Què va passar? Conduïa de tornada a Barcelona i a l'entrar al revolt final del túnel del Castellot vaig veure un Mercedes travessat a la calçada. Vaig parar al lateral i vaig baixar. Dins del cotxe hi havia una noia commocionada. Li vaig insistir perquè sortís d'allà. En qualsevol moment la podia envestir un altre cotxe i passar una desgràcia.

-I va passar. Però no li va tocar a ella. Es va formar una cua de vehicles i un que venia a 140 quilòmetres per hora va provocar un xoc en cadena. Una furgoneta amb remolc carregada fins dalt de tot va sortir disparada i va atropellar una persona que també havia baixat a ajudar, i que va morir, i a mi em va deixar fet un quadro. Si li explico el comunicat mèdic no acabem l'entrevista. El menys important va ser perdre la cama.

-Després de l'accident no va poder tornar a casa seva ni a la feina. La seva vida va canviar del tot. Vivia en un quart pis sense ascensor i em vaig haver de mudar. La feina m'encantava. Muntava decorats al Liceu, però m'havia de moure molt per l'escenari. Quan et passa una cosa així tens dues opcions: o et fots tu i els que estan al teu costat (que són els que pateixen més) o deixes de pensar que ets un pobret i tires endavant amb la teva vida.

-Vostè va triar la segona. Per això l'he fet venir a l'Hotel d'Entitats Can Guardiola del districte de Sant Andreu [a la foto, a la seva esquena]. Aquí té la seva seu l'associació Amputats Sant Jordi. La primera vegada que vaig venir a una assemblea érem només quatre persones. ¡Vaig sortir d'allà nomenat tresorer! Així va començar tot.

-Ara estan implicats en desenes de projectes d'assistència i sensibilització. Al llarg dels anys he conegut gent increïble. Nens soldat de Sierra Leone que han patit amputacions i han muntat un equip de futbol, una noia que va perdre els dos braços i les dues cames i que al seu llit d'hospital whatsapejava amb un pal lligat al monyó... No som pobrets, no volem fer pena ni que ens tinguin compassió. Hi ha persones amb dos braços i dues cames, que veuen i senten perfectament, i són més discapacitades que els que tenim una discapacitat real.

Notícies relacionades

Cristina Vallejo Ros, nova degana dels advocats de Barcelona

Assassinat aclarit al cap de 20 anys

-¿La mirada dels nens és diferent? Els nens són més espontanis. Quan vaig a la platja i veuen a dos metres un tio que s'ajeu a la sorra, es treu la pròtesi i se la col·loca com a coixí, es queden mirant-me perquè els sorprèn. Em pregunten si sóc un pirata de veritat, si la cama tornarà a créixer o si se l'ha menjat un tauró. Jo els ho explico i al cap de dos segons ja se n'han oblidat.

-Un dels seus objectius és sensibilitzar els adolescents. Hem fet xerrades a 2.600 alumnes de primària i secundària. M'encanta que aquestes sessions siguin divertides i pràctiques, per això els ensenyo la meva pròtesi i els la deixo tocar. Es tracta que els adolescents vegin la discapacitat d'una altra manera i respectin la diferència. Recordo una xerrada amb nens de primer curs de l'ESO. A l'acabar, un noi amb una afectació lleu de l'espectre autista es va aixecar, va agafar el micro i davant de 90 companys va tenir el valor de dir: «¿Per què us en rieu tant de mi?».