Maite Núñez: «Vaig fer de la quimioteràpia la meva aliada i amiga»

Al sortir del quiròfan, la seva amiga li va fer prometre que l'estiu següent anirien juntes a Londres. Era el desembre del 2010. I Maite Núñez (Barcelona, 1966) no li va fallar. Del 10 al 15 d'agost del 2011, les dues amigues i les seves parelles van viatjar a la capital britànica. Maite Núñez va complir la seva promesa malgrat que, al maig, dos mesos després de comprar els bitllets d'avió, a ella també li van detectar un tumor al pit. El 28 de juliol va rebre quimioteràpia i va preparar la maleta. La vida -diu- no s'atura en la malaltia.

-¿Com va viure la detecció del seu tumor?

-Vaig plorar. La ginecòloga em va donar clínex. La primera persona en qui vaig pensar va ser en el meu fill: el volia veure créixer. Dos dies després, vaig anar al gimnàs. Havia de preparar el meu cos per a la batalla. Sempre havia anat al gimnàs sense convicció. Però a partir de llavors, mentalment em va ajudar molt a aguantar tota la metralla que m'esperava.

-¿La quimioteràpia va ser el pitjor enemic?

-No. En vaig fer la meva aliada, la meva amiga. La desitjava, era el meu remei. Ets tu qui fa el posicionament davant el que et passa. No al revés. Una vegada reps el cop, et situes. Molta informació te la pots estalviar i tu decideixes què fas. I jo vaig decidir no compadir-me ni quedar-me al sofà.

-¿Li va servir el precedent de la seva amiga?

-El d'ella i el de totes aquelles dones de qui seguia el testimoni a les xarxes socials. En moments així, si els comparteixes, es creen moltes complicitats. I arribes a la conclusió que qui més t'entén és qui ha passat el mateix.

-Que no són pocs...

-El primer dia de quimioteràpia vaig tenir un regal. Mentre em preparaven per a la sessió, vaig veure un company d'universitat. Feia 14 anys que no ens vèiem i ens vam trobar a la sala de químio. Davant del que era desconegut per a mi, un amic. Vaig sortir-ne fins i tot contenta. A la nit ens enviavèm mails per explicar-nos com ens havia anat la medicació per evitar efectes secundaris.

-Maite Núñez és llicenciada en Història Moderna i Contemporània i Documentació. Viu a Rubí i treballa a la UAB. És gestora del departament d'Economia i Empresa i en el seu temps lliure escriu. Ha guanyat una desena de premis literaris. ¿Va escriure durant el procés del càncer?

-Sí, escrivint em desfaig de les històries més doloroses, m'estalvia visites al psicòleg. Si escric el que no entenc, potser hi acabo trobant una explicació.Escriure m'ajuda de dues maneres: poso distància entre el que no veig clar i jo, i ho puc omplir d'humor negre. Tot i que amb la quimioteràpia perds capacitat de concentració, jo no vaig deixar d'escriure.

-I, en ple procés, un editor es va posar en contacte amb vostè. Un altre regal...

-Sí, havia estat llegint les meves històries breus a Facebook i em va proposar muntar un volum amb elles. Així va néixer Cosas que decir mientras se hace la cena (editorial Base).

-En realitat estava sent: Cosas que contar mientras luchas contra un cáncer...

-Bé, dels 15 relats que té el llibre, només quatre estan directament relacionats amb la malaltia. No m'agrada gaire parlar d'escriptura terapèutica, però igual com hi ha qui escriu un diari i li serveix per treure's angoixes de sobre, jo, a l'escriure i fer ficció, tapo forats.

Notícies relacionades

Maria Giralt i Joan Casas Martí: "Hi ha drets que han vingut per quedar-se, i punt"

El matrimoni LGTBI fa 20 anys amb rècord de bodes i suport massiu

-La setmana passada -19 d'octubre- va ser el Dia Mundial contra el Càncer de Mama. ¿Què sent sobre aquesta celebració?

-Està bé com a acte de conscienciació, però és delicat donar-li un to tan festiu. El càncer és molt fotut i encara hi ha moltes dones que no el superen. Li dono molt més sentit a encomiables accions solidàries de petits grups i trobo a faltar campanyes mèdiques de prevenció real i un Dia Mundial més reivindicatiu d'això.