La filosofia és sexi

Encara no hem d'encarregar-ne la mortalla. Després que el pla de Bolonya injectés aigua a les artèries de la carrera de Filosofia i de la letal puntada al darrere que el ministre Wert li ha clavat a la LOMCE -perquè és una disciplina que «distreu» els joves-, és possible que hi hagi maniobres de reanimació que l'Acadèmia no havia previst. A saber: 1/ la sèrie de TV-3 Merlí està aconseguint que els joves aixequin el cap dels smartphones, i 2/ l'hedonista Carlota Casiraghi -prescriptora de gairebé tot- crida l'atenció com a organitzadora de trobades filosòfiques a Mònaco. ¿L'ham sexi despertarà l'endormiscat esperit crític?

Tant de bo. Al segle V aC Sòcrates deia que «una vida que no és examinada, és una vida que no mereix ser viscuda». I durant 2.800 anys la filosofia ha intentat «examinar» el seu temps, de posar en dubte les idees heretades. Una tasca capital perquè, com recorda el divulgador Alain de Botton, «els pensaments defectuosos formulats amb autoritat -en l'època de Pericles i en la de Juncker, també- solen imposar-se durant molt de temps amb la contundència dels assenyats». El mateix Sòcrates, Hypatia d'Alexandria o Galileu van pagar car desfiar-los. Però Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia de la UB, en aquests temps alienats, alerta: «És com si col·lectivament haguéssim renunciat a comprendre el món».

Friedman guanya Descartes

El llançament de la tovallola generalitzat va començar els anys 70 amb l'inici de la doma mercantil. El cineasta Álex de la Iglesia, llicenciat en Filosofia per Deusto, opina que va anar creixent «l'interès econòmic per idiotizar la penya», venent la idea que la felicitat estava en el consum,fins a arribar a aquesta globalització neoliberal que, segons el sociòleg César Rendueles, «és la història de com el 99% entreguem voluntàriament el control de les nostres vides a fanàtics amb una concepció delirant de la realitat social». Milton Friedman va guanyar la partida a René Descartes. I «ens vam acomodar en la incertesa», renunciant a intervenir en el món, observa Cruz. «És el que hi ha», acabem repetint, alçant les espatlles.

¿Ha arribat el moment de reclamar la sobirania racional?

El problema és que, així, a pèl, la filosofia fa por, mandra o sona a passió inútil. O tot junt. «¿En realitat podem conèixer l'univers? -es preguntava Woody Allen, que algun curs de filosofia va fer-. ¡No perdre's per Chinatown ja és bastant difícil!». Però els fondistes del pensament sempre han donat ànims. Ho va fer a l'inici de la seva Metafísica Aristòtil, el crac que al segle IV aC va inventar l'ètica però també va estudiar obsessivament el llamàntol: «Tots els homes tendeixen per naturalesa a mirar». O com diu avui Manuel Cruz, el pensament sempre parteix de «l'experiència de la sorpresa». ¿I què ens sorprèn? Tot. A tots. El desamor, les mentides institucionals, que els ciutadans paguin els desastres del mercat, la dominació, la violència masclista, la persistència del mal.

El penis de Foucault

Repassem com es van enrolar a la filosofia els que han fet del pensament la seva forma de vida. Paul B. Preciado (Burgos, 1970), la filòsofa que ha posat de cap per avall la identitat de gènere, explica que, com molts nens del postfranquisme, va néixer en una casa on no hi havia llibres, «i menys de filosofia». El seu primer contacte va ser en el batxillerat, gràcies a un professor, Mario, que ensenyava al seu institut burgalès. A través de les seves «magnífiques classes», amb 16 anys, es va aficionar a bussejar en Feuerbach, Schopenhauer, Freud, Marx, Engels i Montaigne. «Recordo que al llegir l'Ètica de Spinoza i Així va parlar Zaratustra de Nietzsche em va assaltar un sentiment de bellesa i llibertat incomparables», explica. Però la seva entrega definitiva va aflorar amb la lectura de Michel Foucault. «Vaig tenir un somni en què veia Foucault entregant-me el seu penis tallat, de color blau, en una urna i dient-me: 'Ara és teu'. Ja ho sé, no és una crida vocacional convencional, però va ser definitiva». Menys inguinal va ser la crida de Victòria Camps (Barcelona, 1941), catedràtica emèrita d'Ètica de la UAB. El seu desig no el va despertar ni un professor, ni una lectura, ni un filòsof. «Em va captivar una disciplina que havia fet de la pregunta sense límit la seva raó de ser». Més lliures van ser els inicis dels ubics Fernando Savater i José Antonio Marina. Savater (Sant Sebastià, 1947) es va apuntar a Filosofia i Lletres per estudiar literatura, però la gramàtica i el llatí el feien badallar, i es va passar «a filosofia, una mica per veure què era això» fins a convertir-se en addicte. I Marina (Toledo, 1939) admet que de jovenet l'apassionava més el ball que la filosofia, però va veure «que pensar bé era com ballar».

Raó i acció

Altres van veure en la filosofia carburant per a l'acció. A Rafael Argullol (Barcelona, 1949), catedràtic d'Estètica de la UPF, el va seduir el tarannà «explorador» del pensament: reunia «acció i contemplació al mateix temps». I Marina Garcés (Barcelona, 1973), professora de Filosofia de la Universitat de Saragossa, s'hi va enganxar per una barreja de crisi juvenil, que la feia sentir-se «desencaixada del món i dels altres»; de compromís social, que li demanava «buscar vies d'accés, de comprensió i de transformació de la realitat», i per l'impacte d'un bon professor a COU, a través del qual va percebre, «més que entendre», que la filosofia seria important en la seva vida. «Mai m'alegraré prou d'haver seguit aquest triple impuls».

I després hi ha els que es van llicenciar i exerceixen fora de les aules. «Quan era adolescent un estiu va caure a les meves mans una biografia de Simone de Beauvoir que llegia la meva mare. La vaig devorar. Em va fascinar la seva valentia, el seu radical compromís amb la llibertat i el feminisme, la seva relació amb Sartre. Crec que va ser una lectura iniciàtica que em va ensenyar a qüestionar les convencions i l'ordre social i em va animar a pensar pel meu compte». Ho explica Ada Colau (Barcelona, 1974), activista sense quarter de la PAH i avui alcaldessa de Barcelona. En la seva presa de decisions, confessa, té al cap una frase d'Albert Camus: «En les profunditats de l'hivern finalment vaig aprendre que al meu interior hi habitava un estiu invencible».

Tots set tenen un punt en comú: van quedar atrapats en la joventut, un moment  hormonal (i insolent) ideal per qüestionar-ho tot. Però des de l’Atenes clàssica  se sap que la millor forma de controlar la ment humana és deformar-la des de  petits. No hi ha manera més eficaç d’obtenir la conformitat amb l’statu quo que  minar l’exercici de dubtar. Per empitjorar les coses, avui els adolescents reben  una tromba de missatges simples. «Un dels perills del desenvolupament  intel·lectual dels joves és l’excés d’informació i l’oblit del pensament»,  alerta el catedràtic Lledó al llibre publicat recentment Pensar es conversar  (RBA), on es queixa que el turbocapitalisme interpreti les persones com a  «mercaderies» i la universitat s’hagi «empresarialitzat».

«El poder crea  realitat i en moltíssimes ocasions crea una realitat falsificada», argumenta,  disgustat amb el discurs que enalteix l’amuntegament de màsters i  l’emprenedoria. I recorda que d’«emprenedors» també ho van ser els constructors  «que van destruir la costa» i els que han fet que «la gent s’hipotequi per tenir  una casa». El filòsof assegura que «si ens falta pensament filosòfic en el  sentit de crítica, discerniment i anàlisi, per moltes dades que tinguem, estarem  més silenciosos, oblidats i desorientats».

Tatuar l’esperit  crític

Encara esgotada per les retallades i els canvis de compàs, a la  comunitat educativa la preocupa aquest «silenci». Benet Martín, tutor de 4t  d’ESO de l’Escola Virolai de Barcelona, que va recomanar als alumnes la visió de  Merlí des del primer capítol, defensa: «¡Se’ls ha de tatuar l’esperit crític!».  

Notícies relacionades

Sòcrates l'arma a classe

Set addictes defensen el gremi

Martín, que té un aire merlinesc i va ser mestre de l’humorista David Guapo,  resumeix: «Si no hi ha un espai per al diàleg que faci trontollar els nostres  fonaments, malament rai». Però adverteix que l’educació sovint és com el salmó,  que neda a contracorrent de la societat: «Estem bolcats a fer-los pensar, però  els alumnes vénen amb idees preconcebudes de casa i del carrer». Per això  considera que «la motxilla s’hauria de començar a omplir ben aviat», perquè el  que arriba després «és difícil de reorientar». Conscients d’això, unes 150  escoles de Catalunya i les Balears converteixen l’aula en àgora des de P-5  (vegeu el reportatge annex).

És cert. Amb la filosofia no s’aconsegueix una  feina ben remunerada, un vestidor bé proveït o una entrada de tribuna per a la  final de Champions. Però, s’elegeixi astrofísica, dret o lampisteria, la  filosofia vacuna contra l’alienació, la servitud i la por. Sobretot en un temps  en què «hi ha risc d’encaminar-nos cap a un feudalisme tecnològic», a judici del  filòsof Javier de Lucas. L’arma de la raó crítica, a sobre, és gratis.