Llegendes del pop

E ls portadors de la flama de l’etern estiu, The Beach Boys, van inaugurar ahir a la nit la 8a edició del festival Terramar, a Sitges. ¿És raonable imaginar una proposta més pertinent per obrir una programació estival? Els californians continuen encarnant l’esperit de platja, surfista i atractiu després de més de sis dècades, atenció, i la festa, o el ritu, funciona, com vam poder observar a Sitges, on van congregar 1.800 persones.

A clàssics pop no els guanya pràcticament ningú, i Do it again va encendre la metxa mentre la pantalla es recreava en imatges pretèrites dels nois, d’onades perfectes, noies surfistes maques i platges llarguíssimes. L’imaginari banal de The Beach Boys: hi ha una cara b que és més tempestuosa, però que no és gaire adient airejar-la en aquests concerts, portadors de felicitat eterna. La secció d’arrencada va ser devastadora al citar Catch a wave, Surfin’ USA i la versió de Rockaway beach, amb la qual els Ramones van homenatjar al seu dia l’estil beach boy des de la seva platja novaiorquesa.

Van ser 32 cançons en una hora i 40 minuts, tocades per una banda de deu components que van reproduir harmonies vocals i arranjaments amb digna fidelitat. Dos superveterans: Mike Love (84 anys) i el teclista Bruce Johnston (83). Veus solistes compartides amb el guitarrista Brian Eichenberger, que a certes edats els falsets són impracticables, i una arma secreta repescada, John Stamos, que saltava de la guitarra a les percussions. L’actor de Padres forzosos, fanàtic de The Beach Boys des d’adolescent, ha col·laborat amb la banda des que el 1988 va participar en el vídeo de Kokomo (la cançó més moderna que va sonar al Terramar). Va tocar amb ímpetu la bateria (potser massa) en la sempre deliciosa Don’t worry baby i va cantar Forever, trofeu de l’etern surfista Dennis Wilson, mort (a l’oceà) el 1983.

Però l’autor de la majoria d’aquestes perles no és cap altre que Brian Wilson, que ens va deixar fa unes setmanes, i Love es va dignar a anunciar un merescut homenatge («al meu cosí», va dir en castellà) amb imatges retrospectives mentre sonava (gravada) Brian’s back. No era la nit perquè toquessin Til I die, però sí que van sonar peces introspectives com In my room i tres cites a l’obra mestra Pet sounds (1966), en un camí de tonades que no es podien escoltar sense aixecar-se del seient: California girls, Good vibrations, Fun fun fun… El llegat no s’extingeix.

The Beach Boys

Notícies relacionades

El ‘boom’ cosmètic coreà

Els Emmy coronen ‘Adolescencia’ i ‘The Studio’ com a millors sèries

Festival Terramar (Sitges)

25/7/2025