Sòcrates l'arma a classe

Sóc Merlí i vull que la filosofia us faci trempar», va avisar en el primer dels 13 capítols de la sèrie de TV-3. «Estic fins als collons de la gent que opina que la filosofia no serveix de res […]. Ara només importa quina empresa muntarem, quanta pasta guanyarem… La filosofia serveix per reflexionar sobre la vida, sobre l'ésser humà, i per qüestionar-se les coses, potser per això se la volen carregar. La troben perillosa. Filosofia i poder tenen una tensió sexual no resolta». Seria difícil definir més bé l'essència de la disciplina. I el mèrit és d'Héctor Lozano (Sabadell, 1974), el guionista únic de la sèrie.

Lozano, que ja havia firmat guions de Jet lag, Vent del Pla i La Riera, explica la genealogia d'aquesta sèrie deliberadament escrita als antípodes de Física y Química: «Fa tres anys un amic professor em va explicar com feia les classes de literatura en un institut públic. Em va dir que es va encarregar d'un nen amb agorafòbia, i que havia fet trampes en un concurs literari per motivar els xavals… I vaig pensar: '¡Aquí hi ha un protagonista!'». Just en aquell moment Lozano començava Filosofia a la UB «per gust», perquè als 17 anys tenia altres coses al cap i va trigar quatre anys a completar 3r de BUP i COU.

A les aules de la facultat, a Lozano el va seduir el professor Nemrod Carrasco, que llavors impartia Història de la Cultura, i va acabar demanant-li assessoria tècnica. «El juliol del 2012 va venir al despatx i em va deixar anar: 'Sóc guionista, estic preparant una sèrie que tindrà èxit i m'agradaria comptar amb tu perquè ets el professor que més m'ha inspirat'», recorda Carrasco. Lozano ja tenia els sis primers capítols fets, i havia d'escollir els autors que més s'adeqüessin a les trames. Després d'aquest capítol el mètode es va invertir: les històries es van anar construint en funció dels filòsofs.

«Tenia clar que el contingut no havia de ser massa dens per no desencoratjar -explica el guionista-. De 35 seqüències n'hi ha dues de filosòfiques». I per aquestes «dues» desfilen els peripatètics, Plató, Maquiavel, Aristòtil, Sòcrates, Schopenhauer, Foucault, Guy Debord- «vam haver de recórrer a aquest tipus procedent del marxisme lukacsià per al capítol de les xarxes socials, però al final va quedar apanyat», diu rient Carrasco-, Epicur, els escèptics, els sofistes, Hume i Nietzsche. «El més curiós és que a l'hora d'acoblar trames amb filòsofs ens sortien els clàssics més que els contemporanis -assenyala el professor-, una mostra inequívoca que a l'antiga Grècia la filosofia es considerava un mode de vida i que, a mesura que ha anat passant el temps, se n'ha anat separant».

De l'aula al saló

Notícies relacionades

La filosofia és sexi

El primer racó de pensar

A l'equador de la seva emissió, i a jutjar pel gairebé 20% d'audiència que registra, la sèrie ha trencat els murs de les despoblades aules i s'ha instal·lat als salons. El 99% dels missatges a Twitter són bons o molt bons («abans no m'agradava la filosofia i ara sí», és un dels que més han agradat al guionista). Els crítics de televisió l'aplaudeixen. Els profes la recomanen («algun fins i tot ha copiat la forma d'exposar el mite de la caverna de Plató del capítol 2»). Han registrat més de 70.000 baixades del primer capítol a TV-3 a la carta, i més de 50.000 del segon.

Un èxit que té a veure també amb la vintena de personatges pastorejats pel seductor Francesc Orella. I per l'ambigüitat moral de Merlí -«ell posa en qüestió el que està establert i travessa línies delicades, que és el que remou consciències», segons Lozano. I l'assessor filosòfic hi afegeix: «Merlí compleix alguns dels requisits de Sòcrates: transgressor i amb capacitat de motivar, interrogar i provocar els seus deixebles». El seu final no serà amb cicuta, sinó amb una segona temporada.