La síndrome de Medea

Medea és nom de dona. I femenina era la protagonista de la història mitològica d'una ressentida fetillera que mata els seus propis fills per castigar la deslleialtat del seu marit, Jasó. A la vida real, però, aquesta tràgica trama de ficció amplia l'espectre també al gènere masculí i serveix per donar nom a la coneguda com a síndrome de Medea, que explica les situacions que mouen un progenitor a segellar amb les seves pròpies mans el final, tràgic i precipitat, d'aquells que són carn de la seva carn. Si és que aquesta aberració pot arribar a tenir explicació.

No l'hi acaben de donar els professionals de la psicologia, que compten amb l'handicap de la impossibilitat en bastants casos de sondejar en la ment els factors genètics i ambientals de l'autor. «El parricida acostuma a tenir el convenciment, patològic o no, que la solució als seus problemes passa per acabar amb la vida de la seva parella, dels seus fills i, en moltes ocasions, amb la seva pròpia», explica el psicòleg Antonio Andrés Pueyo, fundador del Grup d'Estudis Avançats en Violència de la Universitat de Barcelona. Andrés parla del fenomen del «suïcidi ampliat», que afecta persones amb «trastorns depressius, idees suïcides i obcecació per la parella, que ocupa tot el seu espectre mental».

No obstant, el suïcidi ampliat no es pot extrapolar a totes les situacions. No sembla el cas del crim de Castelldefels, ja que la dona va mostrar símptomes de ser una possible víctima de maltractament masclista, encara que no arribés a formalitzar denúncia. «Amb aquests precedents, si el subjecte no presenta un trastorn depressiu major d'intensitat greu i amb simptomatologia psicòtica, correspondria a un episodi de violència de gènere, amb la dona, que arriba a ser domèstica a l'incloure els fills», addueix el psicòleg forense Bernat-Noël Tiffon. En aquest cas, la motivació de l'homicida és variada i pot incloure «eludir l'acció de la justícia» o evitar la «vergonya social», pròpia i dels seus fills, afegeix.

Quan hi ha una anomalia mental transitòria, l'home «pot arribar a obsessionar-se amb la por que l'envaeix davant una situació de ruptura i abandonament de la parella», afegeix Andrés, fet que el pot portar a incloure-hi els fills. «Conceben la família com un tot. Si preveuen que la relació conjugal s'acaba, arriben a creure de forma gairebé delirant que és millor que els fills no pateixin les conseqüències de quedar-se sense pares o de viure amb el record d'aquest episodi», diu.

Autocontrol

Tiffon apunta al pòsit de culpabilitat que li va quedar a una dona que va matar els seus dos fills «perquè no volia que patissin pel que ella estava passant», turmentada pel seu marit. La paradoxa va ser que el propi marit va poder salvar-la al trobar-la encara amb vida. Ella se sentia destrossada al no poder complir «el pla de reunir-se» amb els seus fills. El psicòleg forense Àngel Cuquerella parla de persones «amb una gran falta d'autocontrol», que adopten una actitud «del tot disfuncional» davant l'estrès: «En lloc de marxar o donar un cop a la paret, reaccionen amb gran agressivitat».

 

«A l'actuar encegats per l'odi no són conscients del que fan. Al desaparèixer aquesta alienació mental transitòria se solen adonar de la magnitud de la tragèdia, no poden suportar-ho i molts es plantegen el suïcidi», il·lustra el psicòleg David Garriga.

Notícies relacionades

La inexperiència i la divisió del conclave abonen la incertesa

L’Anticrist a les portes

 

No és, per tant, el retrat robot de José Bretón, «un cas de tríada fosca de la personalitat», característic d'un perfil narcisista, amb tendències a la psicopatia i el maquiavel·lisme, recorda Andrés. Sigui per la capacitat metòdica i calculadora o per la reacció imprevista de qui perpetra el crim, «ningú espera que algú desenvolupi una conducta tan atroç», exposa Tiffon, que deixa un pòsit d'inquietud a l'afirmar que «mai s'arriba a conèixer realment la persona que viu al costat».