"Quan vaig arribar aquí vaig patir moltíssim"

Benjamin Atta Asiedu és un d'aquests casos gairebé anecdòtics de les persones que estan en aquesta situació: el del que troba feina. Va sortir de Ghana, el seu país natal, el 2010. Després d'un llarg camí, passant per Burkina Faso, Mali, Senegal i Mauritània, es va instal·lar al Marroc durant gairebé un any. Fins que va arribar el seu moment. Va venir a  Granada en pastera.

Quan va arribar a Barcelona va anar a un centre de menors. Però la prova de l'os va determinar que tenia més de 18 anys. El seu testimoni no va ser suficient per quedar-se. Així que, durant dues setmanes va estar deambulant pel carrer. Voluntaris de la Creu Roja el van trobar i el van ajudar a pagar durant sis mesos un pis. Va tornar al carrer fins que el va trobar Cristina Tarín, educadora a la Fundació Comtal, que el va ajudar a buscar un lloc on viure. «Encara que Benjamin tenia una situació molt complexa, i un dels criteris que nosaltres tenim és que els joves tinguin les necessitats bàsiques cobertes, se'l veia amb una motivació molt gran», explica.

Per això li van donar l'oportunitat i va complir de sobres. A Barcelona va fer nombrosos cursos de formació i d'idiomes (ara parla quatre idiomes). Va realitzar pràctiques a Mercabarna però no el van contractar. «Després la meva professora em va trucar per dir-me que havia trobat una oferta per a mi a Mataró». Allà va fer pràctiques durant dos mesos a l'empresa Vinyals Gourmet. Els va agradar com treballava i el van contractar.

Notícies relacionades

Joves extutelats imploren a Drets Socials que no els faci tornar ajudes

Posada en marxa dels tribunals d’instància i les oficines de justícia

«En el cas de Benjamin vam tenir sort de trobar una empresa amb bona voluntat, van voler apostar per ell i van fer els tràmits», diu Tarín. Des de la Fundació Comtal van ajudar també l'empresa per facilitar-li la realització dels tràmits.

L'educadora ressalta diverses vegades la bona disponibilitat i les ganes que va tenir Benjamin en tot moment per aconseguir l'objectiu. «Quan jo era al meu país pensava que Espanya era molt bona», explica el noi. «Coneixia persones que vivien aquí i quan tornaven a Ghana  veies que estaven bé, el seu cos, les seves sabatilles, tot -diu-. I llavors volia marxar. Però quan vaig arribar aquí vaig patir molt, moltíssim», relata. Dels vuit companys que viuen al seu pis, només ell i un altre treballen. Això sí, a la pregunta de si li recomanaria a algú del seu país que vingués com ell a Espanya, repeteix diverses vegades la mateixa resposta: «No», afirma.