Reflexions de joves immigrants

Van ser cinc mesos d'interessants converses, de reflexions, d'una mena de teràpia en grup, d'aprendre tots de tots, d'obrir les mires, de guanyar en tolerància. La finalitat era escriure una novel·la a través d'un procés narratiu coral, encara que Víctor Panicello, l'autor de l'obra Fa deu anys que vaig arribar i encara no sé on és casa meva (Editorial Claret), explica que no solament va aconseguir aquest objectiu, sinó que personalment li va resultar altament enriquidor escoltar els xavals que l'han ajudat a escriure-la. Aquest jurista i escriptor va voler descobrir com se senten els joves que han vingut a Barcelona per decisió de les seves famílies, en algun cas per iniciativa pròpia, però en tots amb el mateix objectiu:  buscar un present i un futur millor.

El primer que necessitava per portar a terme el seu projecte era localitzar adolescents i joves que acceptessin participar-hi, obrir-se i confessar temes que els poguessin resultar dolorosos per difícils. Va voler donar-los la veu, no parlar per ells, que expliquessin de primera mà les seves sensacions, records i pors. Va decidir recórrer a una de les entitats que li podien donar millor un cop de mà, tant per l'experiència en el tema com per l'enclavament geogràfic en què treballa majoritàriament: el Casal dels Infants.

EL PODER DEL BARRI / Un total de vuit usuaris d'aquesta oenagé, la majoria habituals de la seu que té al Raval, són els coautors del treball, que ha comptat amb el suport de l'Obra Social La Caixa. Aquests nois han crescut i s'han educat aquí, però no se senten catalans, com a màxim se senten del Raval. El vincle amb aquest barri és extraordinari, potser perquè la multiculturalitat del territori els fa sentir-se un més, passar desapercebut, o ser simplement immigrant com la majoria de veïns.

La conclusió de Panicello és que l'important no és tant d'on se sigui, sinó que es tracta de no sentir-se discriminat. «A vegades sembla que ens agradi que se sentin d'aquí, i per a ells això no és tan important. Al final, alguns se'n voldran anar, altres faran arrels i acabaran sentint-se d'aquí. Però el que és realment important és que se sentin bé».

«M'agradaria sentir-me sempre del meu país [Bolívia], però viure aquí. Els meus pares van lluitar molt per portar-nos i no hi tornaria. Bé, sí que hi tornaria, però no per quedar-m'hi, perquè encara que estimo la meva terra vull conèixer coses noves, països nous. No sé si em quedaré a Barcelona. El que sí que sé és que d'aquí no sóc. Fa molt que he acceptat que sóc immigrant. No estaria malament sentir-me d'aquí, però des d'un principi no m'hi vaig sentir ni m'hi sento. Crec que és difícil». Ho explica en una conversa amb aquest diari Carla Giles, una jove de 20 anys que va arribar a Espanya en fa set amb la seva germana Nathalia, dos anys menor, per trobar-se amb els seus pares, que ja s'havien instal·lat anys abans a Barcelona.

Són dues de les participants d'aquest llibre, que tracta diferents temes, com la integració, el racisme, la religió, el xoc cultural... Ho fa a través de cartes que els protagonistes escriuen als seus familiars o amics que han deixat enrere.

FUGIR DELS ESTIGMES / Panicello diu que el més important és fugir dels estigmes. «Hem d'eliminar les etiquetes i no veure'ls com a immigrants. Ser immigrant és un tema físic, però per a molts és encara com una llosa.  Però ells també han de fer l'esforç. L'estigma que els posem, moltes vegades se'l posen ells també», reflexiona.

Nathalia i Carla recorden que el primer que van fer al començar l'escola va ser ajuntar-se amb les alumnes de procedència llatinoamericana. «Vaig entrar en una classe. Vaig mirar i me'n vaig anar amb l'única llatina. Al meu costat hi havia un espanyol, i vaig estar temps sense parlar-li. No m'agradava», diu Carla.

El racisme, afegeix l'escriptor, ve des de moltes direccions. «No sempre el pateixen ells. En instituts de zones com el Raval, amb moltes nacionalitats, hi ha racisme entre alguns per la seva procedència. O potser no és racisme, no ho sé -reflexiona-. La qüestió és que es rebutgen entre algunes comunitats».

«Al principi insultava els espanyols perquè m'havien dit que eren racistes i tractaven molt malament els pakistanesos. He de dir-te que sí, que n'hi ha alguns que sí, però no tots són iguals, també hi ha gent molt bona», explicava Attique Amjad, un jove de 19 anys, en la carta que va redactar per al llibre, i en la qual reconeixia que quan va arribar  li va costar adaptar-se perquè no sabia reaccionar davant imatges com veure dones en biquini, escenes de nudisme a la platja o parelles homosexuals. «Eren coses que em feien molta ràbia i no les sabia acceptar». I seguia en el seu escrit:  «Però tot això va passar i ja és diferent, perquè jo també sóc diferent».

NEGRE O ÀRAB / Aquest ser diferent és el que pitjor porta Moha Salah, que va arribar sol a Espanya, amagat en un cotxe. L'hi explica al seu germà en la novel·la: «Continuo lluitant per tirar endavant, però aquí hi ha persones que quan veuen que no ets del seu mateix país ja no volen saber res de tu, i això m'està resultant una càrrega molt pesada, encara que ja faci molts anys que sóc aquí», confessa en una dura missiva en què relata com li és de difícil poder guanyar-se la vida. «Avui dia a Espanya si ets negre o àrab i et dius per exemple Mohammed, et rebutgen, no et donen ni tan sols una oportunitat per demostrar que tots som iguals i que en tots els col·lectius hi ha persones bones i dolentes» [...] «He vist com tiraven el meu currículum a la paperera, he sentit que me l'agafaven perquè me n'anés de pressa, per a ells un negre o un immigrant donen una mala imatge als seus negocis».

Durant les setmanes de trobada dels xavals per a l'elaboració del llibre, alguns reconeixen que en sortien sentint-se afortunats després de conèixer vivències més difícils o traumàtiques que les seves. Carla i Nathalia, per exemple, expliquen que els va resultar colpidor, precisament, conèixer el cas de Moha. «Aquest treball, a més de parlar de coses de què abans no havies parlat, ens ha anat molt bé per veure que realment hem tingut sort en el nostre procés migratori. Nosaltres som afortunades. No tornaríem a Bolívia. Sabem que allà no estàvem bé i aquí estem millor per un tema econòmic i perquè no hi havia feina. Crec que els meus pares van fer la millor elecció possible», reflexiona Nathalia. Això no significa, no obstant, que no hagin patit els canvis. De fet, també en el si de la pròpia família: «Ara tenim una diferència cultural amb els meus pares bastant important. En la família la que més ha notat el canvi he sigut jo, al venir tan petita, amb  11 anys. Tota la nostra família és molt religiosa, i venir ens ha obert  la ment, però només a nosaltres. Ara veiem més punts de vista, les coses són de moltes formes, i això arriba a causar petits conflictes a casa. La idea de família que tinc jo és molt diferent de la que tenen els meus pares. Cada vegada es nota més aquesta distància», continua la menor de les germanes.

CANVI CULTURAL / La religió és un tema que va sortir a la palestra per part d'una altra noia. Els preocupa, sobretot pel canvi cultural a què s'han vist abocats. Yakeersy Sánchez, dominicana de 19 anys «amb un peu a cada costat de l'oceà», li confessa per carta a la seva àvia que és atea, que creu que ho ha sigut sempre, però que ara s'atreveix a dir-ho clarament, encara que li costi moltes discussions amb la seva mare. «L'Amèrica Llatina viu la religió de manera diferent. Els llatinoamericans tendeixen a ser més devots, cosa estranya, ja que van ser precisament els espanyols els que ens van inculcar la religió catòlica [...]. M'agrada viure aquí per moltes coses, però també per les maneres diferents de creure o de no creure sense que això sigui un problema. Tot i així, no m'oblido d'on vinc. Potser algun dia trobaré un lloc que sigui només meu», afirma la jove.

Notícies relacionades

No te’n donaré ni cinc

Dos milions de dones pateixen violència econòmica

Aquesta recerca d'un lloc propi, al no sentir-se del d'acollida ni viure en el d'origen, és el que potser té bastant a veure amb la necessitat que manifesten molts d'acabar fent arrels en altres països. Attique, per exemple, somia viure al Canadà, país on no ha estat mai i on no coneix a ningú.

ARRIBAR A SENTIR-SE A CASA / «No sé si és la voluntat real de viatjar o perquè es busca algun lloc on sentir-se d'allà», reflexiona l'autor de l'obra. «Idealitzen un altre lloc perquè no l'han trobat  aquí. L'important és que se sentin bé», insisteix Panicello. En definitiva, continua, «les coses no sempre són com es veuen des de la distància, ni com es veuen des de massa a prop. Aquests joves tenen el cor una mica aquí i una mica allà, i sempre serà així per a ells». Del  que es tracta, conclou l'escriptor, «és que entre tots siguem capaços de veure com ho fem perquè se sentin a casa». D'oferir-los, en definitiva, les mateixes oportunitats, i que ells hi posin també de la seva part.